Indrets

Li va llevar la pols a aquella vella bicicleta que feia anys que descansava a una habitació que s'havia convertit en un espai mort de la casa des que l'habitaven només dues persones. Era vella, però bona. El pare li havia inflat les rodes feia uns dies. Sobre rodes, va pensar, seria més fàcil menjar-se el món que caminant. Delerosa de rememorar indrets, de llegir tranquil·la, de matar el temps mort, va pujar a la bici i es va encaminar cap a llocs coneguts però oblidats darrerament. La bicicleta feia un soroll estrany, i se sentia gran damunt d'aquella connexió de ferros que conformaven el transport. Segurament l'última vegada que s'hi va pujar era molt més petita i li havia semblat enorme, però ara havia hagut de pujar-se el seient com sempre l'havia portat el pare, d'aquella manera en què el cul queda per damunt els braços quan els poses a sobre del manillar. Va arreglar un ferro que penjava de la roda de darrere i va seguir el seu camí.

Uns minuts de costeres amunt i avall, i s'endinsava en un món una mica més verd i una mica més silenciós. Carreteres sinuoses i algun caminal de terra, i a la fi, una fontenta, una sèquia, un toll d'aigua clara, freda i pràcticament verge. Passar amb la bici -que no damunt la bici- per aquells caminals estrets no era fàcil, però li agradava guardar l'equilibri, jugant a imaginar que en qualsevol moment caurien les dos, bici i persona, bancal avall. Li feia gràcia. Silenciosa, sola, lleva els esbarzers que s'enganxaven a les rodes, i es preguntava si era una bona idea endinsar-se per allí dins amb la seua companya d'aventures. Sort que pesava poc. Al final del caminet estret un espai més ampli, tot i que amagat sota els arbres, les saludava. L'aigua corria de dalt cap avall, i formava aquella petita cascada lluïda amb molsa on vàries vegades havia relliscat i caigut de cul. I per a culminar-ho, un toll relativament petit però suficient per a la rapidesa que la gelor de l'aigua demana per a cada bany. 

Va seure a la roca, va traure el llibre i va començar a llegir. No va trobar, en les dues hores que hi va estar, la postura correcta. Aquelles roques no estan fetes per a cossos acomodats, ni per a ànimes inquietes. Llegia i devorava les paraules d'un llibre que se li escapava de les mans, las pàgines del qual rossegava amb ànsia. I entre lletra i lletra, una jove i un gos que, animats per la calor d'una primavera que ja acabava, van entrar a l'aigua amb la mateixa rapidesa que van eixir. I darrere d'ells, dos joves més, que després d'una jornada de feina donaven les gràcies per poder gaudir d'aquell raconet. Ella hi rumiava al respecte. Els joves eren forans, o com a mínim poc assidus al poble; desconeguts per a ella. Agraïen poder gaudir d'aquell indret, igual que ho feia ella en aquell moment. Des del poble, però, sembla com si no existira eixe agraïment, com si no valoraren el que tenen. 

En tot cas, ella no volia calfar-se el cap. Només llegia i llegia, i en algun moment es banyava els peus per sentir la frescor d'aquella aigua tan pura que baixava d'un barranc preciós. Es perdia en pensaments inconnexos, també, i com si d'una jove enamorada de la vida es tractés, obria els ulls i intentava captar tot el que l'envoltava, pensant que de vegades no valorava els petits detalls -o no tan petits- que la vida li havia deixat tan a prop de casa. 

La resta de grups parlamentaris

Els primers dies de vacances, aprofitats amb ànsia i de manera bastant solitària donat que una gran majoria encara no en té, ens serveixen per desconnectar de tot i fer la nostra, sense interessar-nos massa pel que passe a la resta del món. Així, gaudir d'un pis a la boca de la Mar Mediterrània pot ser quelcom molt agradable per a aquests primers dies -en passar-ne uns quants més es pot convertir en un fet fastigós-. Desentendre's de tot i passar els matins torrant-se al sol, amb un llibre a les mans i una bona càmera per a fotografiar tots els instants fotogènics que ens passen per davant, a mitjans d'un juny ja calorós en què encara és possible trobar espais amples i sense gent a la sorra. A partir de juliol és angoixant i desagradable, per això cal aprofitar estes últimes setmanes.

I mentre uns gaudeixen de les incipients vacances que duraran fins setembre, altres encara feinegen. A València, per exemple, els polítics acaben d'investir en el seu càrrec. I mentre una rau sobre la sorra tranquil·lament, amb un llibre a les mans, no sap si és millor saber o no saber el que passa a les Corts. Camps i Alarte, com si sobre ells dos caiguera el pes de tots els valencians, es passen la pilota d'un a l'altre i no fan més que retraure's el que han fet, no han fet, no faran o deixaran de fer. I ho fan en un perfecte castellà, tot infectat d'insults que ja estem cansats d'escoltar, uns i altres. Però no se n'adonen que aquest bipartidisme s'ha trencat, i que “la mayoría de los valencianos”, a qui tant apel·la Camps en el seu discurs, ja coneix altres noms més enllà de PP i PSOE. “La resta de grups parlamentaris”, com s'atreveix a etiquetar-los l'informatiu de migdia de Televisión Española, han deixat de ser “la resta”. Ara tenen nom i cognoms, i tot i que queden relegats a la vesprada per a dir el que tenen a dir i que, lamentablement, encara són una petita minoria, la gent ja els coneix. I parlen. I diuen. I fan i desfan. I tot i que tampoc ens delaten res nou, intenten aportar-li un aire un poc més fresc a unes Corts poderosament infestades de corrupció, de mentida, de manipulació i de dreta. O això és el que ens deixen veure que faran, i el que tots esperem d'ells. Compromís i Esquerra Unida tenen un llarg i dur camí per a consolidar-se en aquesta legislatura, que pot ser la definitiva. I PP i PSOE poden conformar ara “la resta dels grups parlamentaris”, ja que no hi ha massa diferència entre el discurs d'un i l'altre, com a mínim a les Corts. 

A la platja, lluny de València, la veritat és que tots tendim a pensar que el que passe a aquelles Corts ens afectarà poc. Encara menys a una platja de l'Alacantí on la majoria dels banyistes són madrilenys, andalusos o bascs. O simplement alacantins. I tot i que és més bonic raure sobre la sorra tranquil·lament, amb un llibre a les mans, sí que ens afecta. Cal dir, però, que ja no sé si és que ens han fet avorrir la política, com molts acostumen a dir, o que la trobem avorrida des d'un principi, i preferim dedicar el nostre temps a altres quefers. Llegir Maria de la Pau Janer és, per a mi, molt més divertit i entretingut. Però no ens queda altre remei, si no volem que aquest país, que semblava inamovible, continue olent a merda, fins i tot en la platja. Perquè no esperarem que vinguen a salvar-lo del centre de l'estat, d'aquell govern la delegada valenciana del qual assegura, també en un perfecte castellà, que han fet molt pels valencians: “como, por ejemplo, traer el AVE”. 

Alba, o dos anys a València

He entrat a l'habitació després d'una passejada nocturna per València i he trobat una espècie de caixeta damunt de llit, enllaçada amb una cinta verda que em resulta familiar. M'he quedat sorpresa. Què voldrà dir? M'he apropat i me n'he adonat que no és una caixa, sinó un àlbum verd. Li he llevat el llaç tremolosa, com sempre que obric un regal, i dins he trobat els millors records de dos anys a aquesta ciutat, recollits per potser la persona amb qui més temps he passat: tu. M'has fet plorar, xiqueta.

La músca ens va unir, sí. Gràcies a ella ens vam conéixer a aquell conservatori que freqüentàvem dia sí dia també i d'on ara podem contar tantes anècdotes. I de la música del conservatori, vam passar a la música de la terreta, als concertets pels pobles de La Marina i a les manis de València. Crec que això va ser el que va rematar que ens portàrem tan bé: que teniem gustos i pensaments pareguts, i que coincidíem en diferents llocs, més enllà de les aules on ens havíem conegut. Amb tu vaig alçar les copes més fortes i vaig ballar al ritme de l'ska sense parar. Amb tu també he ballat al Winston com una boja després dels concerts del conservatori i he viscut situacions inconfessables. I crec que d'un d'eixos concerts que derivaria en Winston i molts bailoteos, va sorgir la idea de vindre a viure juntes a València. La veritat és que en cap moment em vaig plantejar que les coses no pugueren anar bé amb tu. Aleshores no ens coneixíem tant com ara, però sempre ens havíem portat bé i dubtava que mai poguérem tindre cap problema.

Així que amb tota la il·lusió del món, com m'has dit tu, vam vindre amb dues amigues més cap a la city, a encetar eixa nova vida que tots ens havien pintat tan bé: la vida universitària. I la veritat és que no s'equivocaven massa: no ens ha faltat mai el riure, tampoc la festa, ni alguna vespradeta de platja, hores d'estudi perdudes en el sofà i nits llargues que acabarien de dia. Però mentiria si diguera que tot ha sigut glòria en estos dos anys que hem viscut juntes: també hem tingut els nostres moments, una i l'altra, i puc dir clarament que sempre que ho he necessitat has estat a punt per apropar-te a la meua habitació i donar-me una abraçada forta. De vegades no sabem què dir-nos, però sabem que ens estimem, i amb això em sobra. A més, i perquè quede constància, cal dir que a la univeristat també s'estudia, i que a banda de festes també hem compartit hores de biblioteca -de vegades també fins les tantes de la nit-. 

L'any passat vam viure les primeres experiències, el primer any fora de casa i les primeres lamentacions a la cuina -sobretot jo-. Vam ser més independents que mai no ho havíem sigut, i ens vam convertir en una espècie de germanes sense pares, que s'ajudaven en tot. Enguany hem canviat de pis, i hem tingut noves companyes, noves habitacions -xicotetes, com sempre- i noves experiències. Hem passat més moments durs i fins i tot ens hem adormit juntes al sofà esperant que es fera l'hora d'anar al Glop. M'has fet de mare, ho he de confessar, en moltes situacions. Sobretot t'he d'agrair -i crec que no sóc l'única- els dies que m'has fet el dinar o el sopar, així com les paelles de Pepita que menjàvem l'any passat cada dijous. Ho hauré d'admetre: després de dos anys fora de casa, continue sense tindre ni idea de cuinar, i tu ho fas requetebé. Ens hem foradat les orelles juntes, i hem anat a totes i cadascuna de les manifestacions que hem pogut. A més, hem sigut indignades algunes vesprades, matins i nits a la Plaça del Quinze de Maig.

L'any que ve me'n vaig, però només per a uns mesos. No estaré massa lluny, just a l'altra punta d'aquesta península que acostumen a anomenar hispànica. Espere que, tot i que jo no estiga, continues tu la revolució pel teu compte, perquè saps que quan torne seguiré en la mateixa línia. Me'n recordaré molt de tu, de vosaltres, quan estiga allà a Lisboa amb noves companyes, que estic segura que en cap cas vos igualaran. I quan necessite una abraçada, potser no hi haja ningú com tu per a donar-me-la. Però així quan torne ho reviurem tot amb més força. Perquè ja t'advertisc que quan torne, tornaré ací, a esta casa, a este caixonet d'habitació que espere que em guardeu bé durant els primers cinc mesos del curs. Vos esperaré, a tu i a totes, amb les portes ben obertes allà on vaja. I t'ho advertisc també: com no vingues a vore'm, te'n recordes. 

Potser de vegades, com ja t'he dit, ens costa dir-nos les coses. I no és que siguem precisament fredes, nosaltres, però hi ha coses que costa dir. Com que l'escriptura sempre és per a mi una eixida, com bé saps, aprofite estes línies per a dir-te que quan vaig decidir vindre a viure amb tu, tot i que ja sabia que no tindríem problemes, no pensava que poguera ser tan agradable. Aquests dos anys hem fet dels pisets on hem estat la nostra casa, i hem tingut la sensació que baixar a La Marina era anar, i no tornar. Hem vist sèries, hem decorat el saló i fins i tot hem culminat les parets amb una senyera. Així que done gràcies d'haver pres aquella decisió vestides de negre amb l'instrument a la mà, perquè sé que d'aquelles primeres hores d'orquesta ha sorgit una amistat molt gran, que ni lisboes ni portugals ni ningú podrà trencar.

T'estime, Alba 

Per l'educació en valencià, a qui tant li dec

Entre el pocs records que encara conserve de l'escola de Sella, on vaig fer fins segon de primària, està el de la Trobada d'Escoles en Valencià que vam fer al poble. Guarde una imatge en què anàvem Iris i jo portant uns cartellets no sé de què, obrint la cercavila que féiem per alguns carrers, seguides per moltes escoles de la Marina Baixa. També ens recorde damunt de l'escenari, esperant mentre cada poble pujava, ordenadament, a deixar la seua peça del puzle que finalment conformaria un dibuix molt bonic, de Cazorla, del nostre poble. Els carrers plens de paraetes i tallers, i poca cosa més és el que em ve al cap. Per les fotos i les històries que conten els pares també recorde altres trobades, així com per mi mateixa rememore les últimes a les quals vaig anar, ja més majoreta i a l'institut, per curiositat. Em venen al cap ara les de l'Alfàs, Finestrat o Benidorm.

La Trobada era tota una institució, un d'eixos dies claus de l'any. Samarreta ben posada, mocadoret de Sella al coll, i cap on tocara. Amb els tallers ens entreteníem i amb els teatres del carrer ens divertíem. Jo, fent-me la valenta, corria cap als correfocs, tot i que em feien molta por els dimonis. Allà et trobaves amb gent de tota la comarca, i senties parlar valencià a tothora. Aleshores jo encara no em plantejava si la gent el parlava o no, si era important o no estudiar-lo, ni tan sols quin era el significat d'aquell dia tan esperat en què m'ho passava tan bé. Això ho vaig entendre de més majoreta, quan ja no anava a la Trobada només pels tallers o els correfocs -que també-, sinó per la consciència de la problemàtica amb la llengua (també pels concertets de rock que es feien de nit, tot s'ha de dir). 

De l'escola de Sella, tampoc no recorde si les classes les féiem en valencià o en castellà. Tampoc no em preocupava. Però sí que recorde que quan vaig anar a Benidorm, amb huit anys, tenia una classe molt reduïda, de deu persones, i això es devia a la línia. Alumnes de línia i alumnes de castellà érem com dos móns diferents, com si cadascú fora d'un univers i no ens poguérem barrejar. Però la veritat és que amb els anys eixes barreres també es van trencar, i sempre vaig estar molt contenta d'haver caigut en aquella classe, on el millor era el que traïa més deus i de la qual encara conserve bons amics. Això va fer que el nivell fora elevat, i que després, a l'institut, tots ens desenvolupàrem amb certa facilitat. I no sé si això era degut a la línia o no, però moltes pistes apunten que sí. 

Quan vam acabar el batxillerat, pràcticament els mateixos amb qui m'havia trobat a l'escola deu anys abans, tots dominàvem tant el castellà com el valencià, perfectament. Cas a part era el dels alumnes que mai no havien anat a línia: de valencià no en sabien absolutament res, i tampoc no tenien cap intenció d'aprendre'n. I aquests, per desgràcia, eren molt majors en nombre que nosaltres: a tercer de l'ESO els alumnes de línia no conformaríem ni el 20% de la totalitat. 

Sempre he estat orgullosa d'haver rebut l'educació que els meus pares em van donar. Considere que m'he format bé, i que en temes de llengües, deixant de banda l'anglés, em puc defendre perfectament en les dues oficials de la meua terra. I en eixe llarg trajecte que ha sigut -i encara és- la meua formació, li done un pes ben gran al fet d'haver anat a línia, d'haver assistit a tantes Trobades. Crec que ha sigut essencial per a conformar la persona que hui sóc.

Fa uns dies m'explicaven que Font de Mora havia anunciat que llevaria les lìnies per a aplicar un altre programa lingüístic que al govern del PP li semblava més adient. Em lamentava pel que tot això pot suposar, per pensar que la lluita que ha portat a terme la gent com els meus pares se n'anirà a fer la mà. També per comprovar que una vegada més els polítics fan de lingüistes, i corroborar allò de que del valencià tot el món opina sense saber-ne. Mosquejada per tot això, ahir vaig anar a la Trobada de Relleu, l'última d'enguany. El meu poble, per a més inri, no hi participava, i això em va empényer a anar-hi per a constatar -i així va ser- que molts sellardos hi assistirien i no hi hauria cap taller del nostre poble. La veritat és que quan passen els anys, les coses es veuen d'una altra manera: els tallers, com ha de ser, van dirigits a xiquets i normalment a algú de vint anys no li interessen massa. Però llevat d'això, vaig trobar l'acte un poc buit...el recordava més grandiós, la veritat. I en un lloc on l'harmonia envers la llengua se suposa que ha de regnar, donada la causa per què es fa, no esperava trobar-me cap problema com el que allà es va donar: l'alcalde de Relleu va prohibir que es llegira un manifest en contra de la proposta de Font de Mora, advertint que avisaria a la Policia Local si no feien cas i aclarint que el manifest es podia repartir entre la gent, però no llegir-lo.

No sé, de vegades sobren les paraules. Només em queda dir que eixa censura, eixa retallada a la llibertat d'expressió -ara que estic estudiant Història de la Comunicació Social- és pròpia del segle XIX o del franquisme, però en cap cas de l'actualitat en un país suposadament democràtic. 

Fem força per defensar la nostra llengua, tan digna com totes les altres, que els governants actuals volen deixar pel camí de la nostra història.