dijous, 28 de juny del 2012

É só mais um passagem

Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa. 

Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat. 

El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic. 

Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més. 


dijous, 14 de juny del 2012

Geografia

Tinc un problema amb la geografia. 

Ara quan camine no sé on pose els peus, però tampoc on m'he deixat el cap. He perdut el nord i no he trobat encara el sud, tant que tots en parlen i tan a prop que em queda, segons sembla.Veig les muntanyes des de l'autopista, que passen una darrere de l'altra, i no sé situar-les, ni sé situar-me a mi entre cadascuna d'elles. Ja no em sé ni les comarques, i no et cregues que no em pesa. M'he oblidat de les províncies, i això que ens les recorden constantment. No em parleu ja de països, que no sé ni on comencen ni on s'acaben, ni com de gran és cadascun. Ja no sé si el sol ix per l'est o per l'oest, ni si era a Lisboa o a València on es ponia per la mar. He oblidat totes les rutes que plegats vam travessar, he esborrat tots els camins sinuosos i costeruts que quedaven prop de casa i que, diuen, són tan rebonics. He pujat dalt la muntanya que tenia més a prop i he mirat el blau del cel, i no he sabut distingir on començava la mar. 

Sé que el sol està enfadat. Que la lluna ja no em mira igual que abans, que ha clos ja els seus ulls clars i s'ha donat per vençuda. Però és que crec que tinc un alzéimer geogràfic, o és que li heu canviat el nom a tot? Jo creia que era d'un país que s'estimava les muntayes, que cuidava la terra i gaudia la mar. D'un país estret i llarg, amb nord, sud, est i oest, com tots, vaja. D'un país que era cultura, que era dansa i era pilota, i era música per tot arreu. Sobretot era música aquest país meu, i ella em portava a conéixer-lo. D'un país que eren molts pobles i alhora només n'era un. Jo creia que era d'un país que era valencià, com no podia ser d'altra manera. Però cada dia tinc més dubtes i ja no sé ni on estic: algú m'ho pot explicar?