diumenge, 22 d’abril del 2012

És com si això

És com trobar les paraules que mai no em vas dir. Com caminar entre les vies buscant l'abisme i la tensió de no saber quan vindrà el tren. Tremolosa, com les meues mans quan em miraven de reüll i m'entrava mal de panxa. O com les teues, agafant el paper i l'encenedor en les hores més cruentes. És com mirar algú als ulls i trobar la buidor. És tan trist, mirar i no dir res. Tant com saber que et passa alguna cosa i notar-t'ho quan em parles, sense vore't. Com les poques vegades que t'he vist els ulls plorosos i les tantes que tu me'ls has vist a mi: contradictori i alhora tan biològic i tan natural. És com rebre una rosa un dia com hui, i recordar-ho tot. Com obrir un llibre i olorar-lo. Primer apropar-lo a la cara, repassar ràpidament les pàgines amb el dit gros i, amb els ulls tancats, inspirar amb els pulmons ben oberts. Com quan em parlaves i jo mirava l'infinit i em demanaves paraules que no tenia. Que sempre he callat massa, jo, i he preguntat poc. I que al final tot rebenta. Tan matern com sentir-me protegida a prop de tu. Com niar en el teu ventre i arrencar-te les entranyes.

És tan banal i poc original, això de la mort...

dijous, 12 d’abril del 2012

Per a millorar un país de barraqueta

Els viatges són ideals per a pensar i escriure. Últimament, que una no para amunt i avall, a est i a oest, se'm cou la idea que potser li hauria d'haver posat un altre nom al blog, com ara el senzill “reflexions des de l'autobús”. Però com que els mitjans de transport són cada vegada més diversos i moderns, el títol podria quedar obsolet en res. De fet, ja ho estaria. Així que a pesar que sempre em venen al cap les històries que vull contar quan viatge, que sol ser quan tinc temps i estic sola, deixaré això de la pluja, que mai passarà de moda. Hui, casualment, també plou. No l'olore, la pluja, des de dins d'aquest autobús que fa el trajecte València-Benidorm que ja em sé de memòria. No obstant, mentre anava de la boca de metro fins l'estació d'autobusos m'he banyat un poc. Potser això m'ha despertat l'instint escriptor.

I mentre jo faig el recorregut que tantes vegades he maleït, el món segueix rodant. Els polítics continuen ideant com salvar-nos d'aquesta crisi insalvable i que ja comença a semblar eterna; alguns retallen amb tisores com les del peix que tots tenim a casa, ben grans; altres ho critiquen i ens expliquen com de bé ho farien ells en cas d'estar al poder; però allò cert, al meu parer, és que pocs tenen idea de quina és l'eixida més recomanable a aquest forat negre on ells mateixos ens van encabir fa vora una dècada. Per a solucions de la crisi econòmica, diré de pas, recomane la lectura de Hay alternativas, del mestre Vicenç Navarro. De moment només he tingut el gust de fullejar-lo, però me n'han parlat molt bé. Com bé diu l'economista, potser el problema rau en què intentem eixir del problema basant-nos en ell mateix. Què tal un canvi de sistema?

Però bé, no tots els polítics són iguals. Apartem ja d'una vegada el tòpic aquell de “els polítics només volen guanyar diners”, “els polítics no fan res”, “els polítics no haurien de cobrar”, bla bla bla. És molt fàcil parlar, però si intentàrem posar-nos en el seu lloc ens adonaríem que no és tan fàcil dirigir un poble i encara menys un país. Que sí, que i tant que n'hi ha de lladres i de morruts (no em cal anar més lluny del meu poble, on amb la que està caent l'alcadessa s'acaba de pujar el sou), però no són tots igual. Feu-ne un anàlisi i tingueu en compte que quan hom entra a participar en la política no sempre ho fa per a fer-se d'or, que encara queda gent amb bones intencions, redéu. Em crema veure com n'hi ha molts deixant-se la pell i a la primera de canvi els ataquen com si foren criminals; i, d'altra banda, m'encén saber que altres, polítics o no, es forren a costa de la ciutadania. Anem amb peus de plom, cal analitzar bé totes les situacions, que moltes vegades tenim la rabosa dins del galliner.

Al País Valencià en sabem molt, de lladres i de polítics dolents. Però per sort o per desgràcia sembla que la població no se n'adone. Serà el meninfotisme aquell que ens atribueixen des de fa temps? No m'ho vull creure, però de vegades m'ho plantege. Una zona amb un finançament inferior a la mitja de les autonomies, amb un dels major nombre d'aturats de tot l'estat espanyol i, per a més inri, amb una de les majors taxes d'espanyolisme. Com deien aquells de Nosaltres, exvalencians, de vegades una es planteja fugir al nord, allà a Suècia o Finlàndia. Però com de moment ni l'economia ho permet ni el clima és massa atraient (deixarem que passen els anys i el forat de la capa d'ozó faça el seu paper), m'hauré de quedar ací, a la terreta. I com ja està bé de lamentar-se i amb això no arribarem enlloc, una intentarà aportar el seu granet d'arena per a millorar aquesta terra de corruptes i criminals, de falles i moros i cristians, de sol, platja i muntanya, de barraqueta...en definitiva, a intentar donar una altra imatge d'aquest “Levante feliz”, més que siga per aparcar eixa nomenclatura que tan poc m'agrada.

Per tot això i perquè alguna cosa hauré de fer amb la meua carrera periodística, a partir d'ara formaré part d'un nou projecte que ha nascut hui, FullQuatre. Un nou diari digital que tots teniu a l'abast en un sol click: www.fullquatre.com. Gràcies als companys per comptar amb mi i molta sort a tots en aquesta iniciativa que contribuirà en la mesura que puga a fer d'aquest País Valencià un lloc un poquet més transparent i informat cada dia. 

diumenge, 1 d’abril del 2012

Quan surts per fer el viatge cap a València





Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 


Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc