diumenge, 23 de setembre de 2018

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

dilluns, 12 de març de 2018

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua? 

dijous, 11 de gener de 2018

Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!     

dijous, 26 d’octubre de 2017

Escriure el nostre propi relat

Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies. 

També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori. 

O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIECm. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.

No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.



dissabte, 4 de febrer de 2017

Em plau voltar la meua vida...

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.


El foc encés que va cremant lentament i el gos dormint dolçament al costat, mentre sonen uns acords de guitarra desafinats. El punteig de Vestida de nit i l'acompanyament de Viatge a Itaca, amb guitarra, flauta i veu femenina. El papa tocant els acords que aquell dia tu vas anotar a una llibreta, i jo cantant, "como quisiera poder vivir sin aaaaaire". Que a fora ploga a cànters i busquem la calidesa dels nostres cossos nus, tímidament i lenta, fins a fondre'ns en un sol ésser. Un orgasme a tres veus i discontinu. Les mans de més de dos persones enllaçades pel carrer. Una havanera cantada entre riures al mig del camp. Mirar la platja, tota sola, i jugar amb la sorra entre els peus blancs. Mirar cremar les brases i que les galtes es pinten de color roig. Mirar les estreles des d'algun terrat, estirades a terra; des d'algun balcó, assenyalant amb els dits. Abraçar-te, de puntetes. Abraçar-nos, acaronar-me. No perdre el contacte amb l'altre cos en tota la nit; si fa calor, tocar-nos amb la punta del dit gros. Un debat polític, un altre lingüístic. Els llibres compartits i les dedicatòries. Un viatge sense diners. Un sospir profund. Una mirada furtiva des de l'altra punta de la sala, del carrer. Les passejades del dissabte de matí, les xarrades de matinada, els cigarrets compartits.

Un canut vora la llar de foc, amb la guitarra, la mirada, el llibre, el somriure, l'havanera, la llibreta, els orgasmes, les abraçades, les xarrades. I de fons, Cançó de suburbi, que hui l'Ovidi fa anys i el de la Sílvia i el Toti és un bon homenatge.

Què és, si tot això, la vida?

dilluns, 19 de desembre de 2016

M'abellia mar


M'abellia mar. Sentir la sorra freda sobre els peus blanquinosos, fer dibuixos amb les petjades, resseguir les d'algú que ja ha fet abans el mateix camí. Algunes que es perden dins l'aigua, cabets que traspunten, tovalloles buides. 

M'abellia mar. Caminar vora mar amb els camals arromangats i la jaqueta baix del braç. Banyar-me els peus fent-me la valenta i, en girar el cap somrient, que no hi haja ningú per constatar la meua valentia, cap complicitat al meu somriure. Entrar fins als genolls i que un esguit m'embrute la roba. 

M'abellia mar. Triar un espai on posar el cul ni massa lluny ni massa a prop de l'aigua que, al Cantàbric, puja i baixa la marea. Mirar a l'infinit, la línia indefinida que separa l'aigua del cel. L'olor a port, a peix, a sal, que em recorda als teus llavis grans quan tot just acabes d'eixir de l'aigua i em beses, els dies d'estiu que cantem "Vuuuuull una vida dins la mar"...

M'abellia mar. La mar tranquil·la i suau, i que les ones salvatges que no em deixen avançar només apareguen als meus somnis. Treure el cap pels penya-segats i imaginar tots els que diríeu: "Laieta, per favor...!". Pintar mandales, llegir Galeano, fumar un cigarret, escriure unes línies, somriure a la gent que passa al meu davant.

La mar. Que balla al seu ritme, que no té ni principi ni fi, que igual està ací que al Canadà, freda i calenta però sempre plena, que va i torna i sempre està tot i que sovint ens oblidem d'ella.  Calmada i rebel. Tan lliure, tan seua, la mar. 

Mar d'Euskal Herria, desembre 2016




 

dijous, 10 de novembre de 2016

Precàries


Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.