dimarts, 26 de novembre de 2019

Truita de creïlles

Un dia li vaig dir a Jaume: hui faré una truita de creïlles. Feia un mes que no posava un peu a la cuina, els meus passejos dins de casa anaven del llit al sofà, del sofà al balancí i, en algun moment puntual, a la taula del menjador. Era principis de novembre i feia a penes 30 dies que jo havia parit en l’hospital de Manises la xicoteta Joana Aixa. 3 quilos i 30 grams, que es van convertir en 2 i 850 l’endemà del part. Passat l’embadaliment del primer dia -quasi com vaig pensar en què Joana havia de mamar!-, la meua funció principal va ser cuidar i alimentar la bebé. Especialment després de passar per la balança -maleïts percentils!- i veure que, segons la pediatra, no estava engreixant com tocava. M’ho havien dit moltes vegades, no faces cas, tots acaben creixent, però que què! Em vaig sentir responsable i vaig posar Joaneta a mamar dia i nit. Quan vam tornar a la metgessa i ens va dir per favor no desperteu més a esta xiqueta perquè mame ha guanyat mig quilo en una setmana!, va ser en eixe moment que vaig decidir que volia fer una truita de creïlles. 

Decidida a fer aquella truita de creïlles, vam preparar tota la logística que ens ho permetria. El balancí de la xiqueta, el mocador amb olor de la mare, la polsereta de colors cridaners, i un pare amb els braços oberts disposat a abraçar-la molt. Els vaig fer un petó i me’n vaig anar a la cuina. No em va donar temps ni de pelar les creïlles: mentre pensava si li posaríem ceba o no, Joana ja havia començat a plorar. Son pare va intentar totes les tècniques possibles per entretindre-la, la xiqueta amunt i avall, d’un costat i de l’altre, fent-li carasses, cantant-li cançons i balancejant-la a la cadireta, però no va haver-hi manera. Vaig assumir que els meus desitjos es veurien frustrats i li vaig canviar el paper al pare, que va tornar al seu lloc habitual entre els fogons. 

Un altre dia vaig intentar fer la truita de creïlles amb Joana penjada al coll. Portar-la dins la bandolera és una tècnica infal·lible perquè s’adorma. Però tal com son pare em va fer vore, no era bona idea fregir creïlles amb la xiqueta damunt del meu pit, que ja en té prou amb les molles que li cauen al damunt del cap quan em faig les torrades del matí. 

Ahir vàrem fer l’últim intent amb la truita. Joana ja és més gran (7 setmanes!) i aguanta més estones sense mamar. A més, s’acabava de pegar una bona fartada i estava adormida damunt de mi. Hui sí, vaig pensar. I el pare també, debellit de lliurar-se de fer el sopar un dia, però sobretot de poder tindre la xiqueta als braços. Sigil·losament vaig eixir del menjador mentre son pare se la col·locava al damunt i, quan vaig mirar a través de l’últim foradet de la porta abans de tancar-la, vaig vore allò que tant temem les mares dels nounats: els seus ulls oberts de nou -un estil a quan, en les pel·lícules de por, les nines de porcelana obrin els ulls de repent, amb música thriller de fons-. Però vaig dissimular, com si no ho haguera vist o allò no anara amb mi, i vaig anar a la cuina, on Jaume ja havia deixat les creïlles pelades, vaig tallar la ceba i ho vaig posar tot a fregir. Vaig obrir la nevera i vaig agafar l’ouera, i quina sorpresa la meua quan allà vaig vore NOMÉS DOS OUS! Sí, fer la compra també és complicat ara. Mentre tancava la porta de la nevera, pensant com podríem solucionar aquella situació, sentia el primer plor de Joana al menjador. Però jo havia de demostrar-me a mi mateixa que podia fer la truita: com podeu imaginar, va quedar ben sequeta, però anit, per fi, vam sopar truita.


Per què ningú m’havia explicat que, quan fora mare, ja no podria fer truita de creïlles?

divendres, 27 de setembre de 2019

Cau la vida a l'horta

Jaume m’ha despertat hui a les 8 del matí. “Vida, estan les màquines ara mateix al Forn de Barraca”. He obert els ulls de colp. Cada vegada es fa més difícil despertar ràpidament amb esta panxa i tot el pes de la xiqueta dins de mi. “Han desallotjat la gent i hi ha una persona detinguda”. Merda. He estirat la mà i he agafat el mòbil. Twitter. @BarracaForn, @RaquelAndres, #FornDeBarraca, el grup de Telegram de la Directa. Imatges de les màquines entrant encara de nit als terrenys que s’han convertit ja en un símbol de la resistència contra la destrucció de l’horta. Més d’una setmana de mobilització ciutadana per evitar l’enderrocament d’una de tantes alqueries que l’ampliació de la V-21 s’emportarà per davant. 

No tinc esma d’alçar-me del llit, encara menys ara amb les angines que he agafat. “Ho estan fent per la tele!”. Em pesen les parpelles, però vaig corrent al menjador. Es veuen dues persones damunt la teulada i una encadenada a un dels balcons. “Centenars d’efectius de la Guàrdia Civil”, diu la periodista, i poc després arriba un helicòpter. Tot molt proporcionat i molt adient precisament hui que, arreu del món, se celebra una vaga pel clima i s’ha decretat l’emergència climàtica. Les Corts Valencianes ho han fet, presidides per Ximo Puig. Però als seus germans a Madrid, el valencià Ábalos i l’equip de Pedro Sánchez, tant els fa. Es carreguen l’horta com si res no tinguera a vore una cosa amb l’altra. Què faran quan s'hagen de pagar les conseqüències? Acudir a fer-se fotos com amb les recents inundacions al sud del País Valencià?

En algun moment d’esta setmana de lluita, en què he estat a casa arrapant-me per no poder participar activament en la resistència -em queden dos setmanes per eixir de comptes-, Jaume i jo hem somniat: t’imagines que la nostra filla arriba a conéixer el Forn de Barraca? Hauria sigut bonic, simbòlic, però per a desgràcia nostra i, especialment, seua, la nostra filla naixerà en una època -una altra- en què l’horta passarà a ser un element de conflicte i cada vegada un medi més escàs al nostre voltant. L’ampliació de la V-21, el PAI d’Alboraia, el de Benimaclet…tot això en un radi de 5km de casa nostra. Com serà tot eixe món quan Joana es faça gran? Haurem d'explicar-li que només uns dies abans de vindre al món va caure el Forn de Barraca i totes les implicacions que això té. Amb ella haurem de viure moltes lluites pel territori i formar part de la resistència. 

Una periodista diu a la tertúlia d’À Punt. “Per desgràcia, d’ací a un any ja ningú se’n recordarà d’això i passarem pels carrils ampliats de la V-21 com si res”. Minuts després les màquines comencen la seua faena. Cauen les parets, cauen les paraules i cau la vida. La nostra tasca serà fer que no s’oblide, transmetre la memòria, explicar-ho a la generació de la nostra filla perquè puguen entendre el món al qual venen a viure, perquè mai no caiga en la desmemòria tota la barbàrie passada i present que impossibilitarà la vida en un futur. Tinc ràbia, impotència, ganes de plorar, encara més quan pense en la meua filla que remena fort dins la meua panxa, com si poguera intuir que alguna cosa no va bé.

#HortaÉsVida 
#HortaÉsFutur



diumenge, 23 de setembre de 2018

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

dilluns, 12 de març de 2018

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua? 

dijous, 11 de gener de 2018

Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!     

dijous, 26 d’octubre de 2017

Escriure el nostre propi relat

Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies. 

També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori. 

O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIECm. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.

No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.



dissabte, 4 de febrer de 2017

Em plau voltar la meua vida...

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.


El foc encés que va cremant lentament i el gos dormint dolçament al costat, mentre sonen uns acords de guitarra desafinats. El punteig de Vestida de nit i l'acompanyament de Viatge a Itaca, amb guitarra, flauta i veu femenina. El papa tocant els acords que aquell dia tu vas anotar a una llibreta, i jo cantant, "como quisiera poder vivir sin aaaaaire". Que a fora ploga a cànters i busquem la calidesa dels nostres cossos nus, tímidament i lenta, fins a fondre'ns en un sol ésser. Un orgasme a tres veus i discontinu. Les mans de més de dos persones enllaçades pel carrer. Una havanera cantada entre riures al mig del camp. Mirar la platja, tota sola, i jugar amb la sorra entre els peus blancs. Mirar cremar les brases i que les galtes es pinten de color roig. Mirar les estreles des d'algun terrat, estirades a terra; des d'algun balcó, assenyalant amb els dits. Abraçar-te, de puntetes. Abraçar-nos, acaronar-me. No perdre el contacte amb l'altre cos en tota la nit; si fa calor, tocar-nos amb la punta del dit gros. Un debat polític, un altre lingüístic. Els llibres compartits i les dedicatòries. Un viatge sense diners. Un sospir profund. Una mirada furtiva des de l'altra punta de la sala, del carrer. Les passejades del dissabte de matí, les xarrades de matinada, els cigarrets compartits.

Un canut vora la llar de foc, amb la guitarra, la mirada, el llibre, el somriure, l'havanera, la llibreta, els orgasmes, les abraçades, les xarrades. I de fons, Cançó de suburbi, que hui l'Ovidi fa anys i el de la Sílvia i el Toti és un bon homenatge.

Què és, si tot això, la vida?