Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua? 

Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!