dimarts, 29 d’octubre del 2013

Cecília

Cecília va arribar al món un dia gris, com ho seria la meitat de la seua vida. Era més petita de l'habitual, quan s'asseia a dinar els peus no li tocaven en terra i havia de posar-se dos coixins per poder arribar bé a menjar del plat. A pesar dels entrebancs que li anava posant la vida, Cecília sempre tenia un somriure a la cara. Gravat, com si li l'hagueren pintat de petita només nèixer. El seu somriure, però, no tenia valor, com les coses que per tenir-les tan a prop no les valorem. Somreia, Cecília, tot i que no tenia motius. Els pares la ignoraven: era com un ser estrany que havien concebut a desgana i havien criat a desgana. Els germans, alts, rossos i bonics, es reien d'ella. D'amics, no en tenia. Però Cecília vivia igualment, perquè ningú li havia explicat que la vida fóra el contrari d'allò. Un dia, un home gran, d'aquells que caminen amb el pes del saber a les esquenes, va parar la seua atenció en Cecília. Dia rere dia anava a la universitat a veure-la entrar i eixir de classe. Li agradava aquella curiosa criatura. Finalment, un dia es va atrevir a apropar-se i parlar amb ella. Prompte es van fer amics, i a través de l'estima d'aquella home, Cecília va ser conscient de com de poc l'havien volguda en la seua curta vida. La petita però somrient criatura va perdre aleshores el somriure; no obstant, per fi, va ser feliç. 

divendres, 25 d’octubre del 2013

Els violents són els altres


Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera. 
Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres. 

Els violents són els altres

Violència són el sistema educatiu i els barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files, papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que calla Canal 9 és violència.
Orxata Sound System

Els periodistes i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció generalitzada que té en la societat.
En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’ mediatica de la fuerza i La narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència, del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o el context en què se situe.
Què o qui és aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència –el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.
A banda d’això, tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre legitimen la que aquest exerceix.
Perquè a pesar que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià. Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren els joves que protestaven.
I allò cert és que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres  –que no és poc-, aquells fets no han tingut cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la volen pintar. 

En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Sense bitllet de tornada

Emigrar a un altre país no és com fer un viatge
Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.

Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.

Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior.  Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".

Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada. 



dimecres, 9 d’octubre del 2013

Que fulles verdes tornen a brotar


Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar".