dilluns, 20 de juliol del 2015

Rabia que cambia vidas


Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana. 

Algun dia despertarem, món? 

Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas. 


La Llamada, Ismael Serrano. 


Més imatges que vaig retenint de Guatemala... 






dilluns, 13 de juliol del 2015

L'aventura de transportar-se per Guatemala

Des que vaig arribar a Guatemala, és la primera nit que la son no m'arriba tan prompte com em tape amb la doble manta del llit que m'acull. Un silenci còmode deixa pas a la reflexió quan, estirada al llit cap per amunt, deixe la mirada perduda en direcció al sostre: massa coses viscudes en tan pocs dies. I què calenteta s'està dins d'este llit, tu! Fins i tot em fa gossera trauré els braços per escriure, perquè a fora fa fred; tot i que açò siga tropical, a 2.200 metres la nit gela. Però hi ha tantes coses per explicar que com no les plasme ara que tinc un descans es desdibuixaran mitjanament, per poder deixar pas a les noves.

En una setmana en aquest beneït país he fet ja uns quants quilòmetres. Com una esponja, cal absorbir-ho i viure-ho tot en el poc temps que hi romandré. I per poder fer-ho, cal moure's. Així és que els mitjans de transport han sigut uns dels meus millors aliats des que vaig aterrar a l'aeroport de la capital, o com dirien ací, de Guate. I és que no podeu imaginar la varietat de vehicles que una pot arribar a tastar en poc més de cinc dies. 

La primera impressió en recórrer els prop de huitanta quilòmetres que separen Patzún de la capital és de llibertat. Per a començar, perquè ni tan sols el cinturó et lliga: en el cotxe que em transllada no aconseguisc moure'l més de cinc centímetres, però en observar que el conductor tampoc el porta posat em tranquilitze: haurem d'adaptar-nos a les normes locals, com sempre ens han ensenyat. La tranquil·litat, però, minva en constatar la velocitat amb què el carro, nom que ací reben els cotxes, travessa les carreteres de la gran ciutat fins arribar a la panamericana que em porta al meu poble. Durant el viatge una s'acostuma, i és preferible invertir el temps en altres pensaments. Per exemple, en observar la impressionant vegetació que creix conforme passen els quilòmetres fins convertir-se en pura selva, o també la propaganda electoral que plaga tots els panells publicitaris que hi ha: queden dos mesos per a les eleccions, però la campanya electotal està en plena efervescència. 

Capítol a part mereixen els autobusos guatemaltecs. Són antics autobusos escolars dels Estats Units, fàcilment identificables per als seguidors dels Simpson: el bus groc al que cada matí hi pugen Bart i Lisa es reconverteix en una discoteca en rodes en travessar Mèxic i arribar a ací. Una infinitat de colors cobreixen l'exterior dels vehicles, colors cridaners que doten als camins de certa alegria. A l'espai on habitualment hi posava "School Bus", s'hi tracta de posar els noms de tots els pobles i ciutats que travessa l'autobús, la majoria en diminutius: Guate(mala), Chimal(tenango), Pana(jachel), etc. Els agrada molt, per cert, això de retallar tots els noms. Les parades són improvisades i les portes habitualment van obertes, ja que a través d'elles assoma el cap un treballador tan important com el conductor: un home -sempre home- que crida el nom dels destins inestogablement i a una velocitat extrema: ¡guateguateguate, panapanapanapanapanaaa!


Però a banda del colorit exterior i la retaila de lemes religiosis que recorren i beneeixen el mitjà de transport, una altra cosa que crida l'atenció és l'interior. En primer lloc per com va d'atapeït: entre els seients d'un costat i l'altre del corredor sempre hi caben dues persones més que aconsegueixen clavar un quart de anca en el banquet i els altres tres quarts els aguanten enlaire amb la pressió que s'aconsegueix en ajuntar-los amb la part corresponent del veí de l'altre costat, que a penes toca el seu seient. El problema ve quan algú vol eixir: uns damunts d'altres, tots apegats, i jo amb la risa tonta, caent d'un costat a l'altre, de pensar que en qualsevol moment pegaré de tos dins d'aquella discoteca amb rodes. Perquè sí, els autobusos de Guatemala són com discoteques, amb la música llatina i romàntica tan alta que no pots ni parlar. I de tot el conjunt val més la pena que no mires la carretera, perquè si aconsegueixes ser conscient de la velocitat a la que va l'autobús per una carretera tortuosa on un cartell apunta "Frenar con motor", en eixe precís instant sí que cauries de tos!

A més de busos i cotxes, taxis improvisats, furgonetes a rebossar de gent i camionetes on la gent viatja de peu al remolque -no he tingut el gust de provar-les encara-, un dels transports més habituals és el "tuc tuc", un vehicle de tres rodes que se situa entre la moto i el cotxe i que pel corresponent a cincuanta cèntims d'euros et porta on calga, amb adrenalina inclosa. També he tingut la sort de pujar a diverses barques per a creuar des de diferents ports el llac Atitlan, sens dubte l'indret més preciós que he trobat aquesta setmana. N'hi ha de públiques i de privades, i en totes elles has de regatejar el preu, cosa que tots els que em coneixeu sabeu que odie profundament, però a tot s'acostuma una. Els primers viatges em situava a la punta per a notar l'aigua pegant fort a la cara i poder gaudir del paisatge, observar els volcans de envolten el llac i les boires que juguen a amagar-se entre els lloms de les muntanyes. A la cinquena ja m'agafava un seient "interior", on una lona de plàstic aconsegueix tapar mitjanament les gotes i es pot disfrutar igualment de l'impressionant paisatge que brinda aquest meravellós país.

Amb el record de l'aigua fresca de la barca i dels acollidors ports del llac torne a tapar-me amb la manta doble. Una respiració llunyana em recorda que no estic sola a l'habitació, però ja ens hem acostumat als silencis còmodes, moltes vegades necessaris. Guatemala viu a un altre ritme, molt més tranquil a pesar de la velocitat en les carreteres, i crec que ràpidament ens estem fent a ell: ho delata la nostra respiració tranquil·la, quasi imperceptible.

Unes fotos d'estos dies pel llac per a que entengueu d'alguna manera el que retenen les meues pupil·les. Bona nti!










dijous, 2 de juliol del 2015

A la lluna de... Guatemala

La lluna està quasi plena. En dos dies lluirà redona a València per acomiadar-nos d'un estiu encara incipient a esta part del món. La mire mentre camine, direcció a l'assaig de la banda, i em venen moltes coses al cap. Mentre recórrec el carrer València em pregunte: com serà la lluna de Guatemala? Es vorà igual que ací? L'astre, que no falla mai a la seua cita diària amb la Terra, ja fa temps que em serveix com a punt de trobada quan estic perduda: la mire i sé que, en qualsevol altre lloc, la persona a qui busque em podrà trobar en el seu reflex. Però ara la lluna no hi serà al mateix temps ací i allà, de manera que el reflex no serà instantani. No obstant, durant la meua nit li contaré tot el que necessite, perquè quan torne a amanèixer per la Mediterrània vos puga bufar tot allò que m'agradaria dir-vos, i tornar-me, unes hores més tard, les vostres respostes. 

Pareixia mentira, però en quatre dies agafe un avió que em portarà al país més llunyà que he trepitjat mai: Guatemala. Si sóc sincera, fins fa ben poc no sabia ni situar-la ben bé en el mapa. I ara, poc més d'un any després d'haver obert les portes del món de la cooperació amb el viatge a Egipte, només unes hores -unes quantes, tot s'ha de dir- em separen del gran continent, de les Amèriques, de l'altre costat del món. Per als que aneu curts de geografia com jo fins fa poc, Guatemala està situada al sud de Mèxic, just baix de la península del Yucatán i les platges de Cancún. Però no, no vos equivoqueu, no partisc cap a un complex hoteler ni a platges paradisíaques, sinó que m'acollirà un poble d'interior, Patzún, al Departament de Chimaltenango i a més de 2.200 metres d'altura. 

No en sé massa, del poble, però algunes dades rellevants són que més del 90% de la població és indígena maia i que la llengua majoritària és el kakchiquel, de la família dels quechua, un fet que em provoca una gran curiositat. A prop se situa el llac d'Atitlan, envoltat per tres volcans, alguns dels molts que s'hi poden trobar al país (entre els quals també hi ha el Fuego, en erupció des d'aquesta setmana). L'Atitlan és una de les principals atraccions turístiques de Guatemala, deixant de banda tota l'herència maia situada al nord del país. L'envolten diferents pobles que reben els noms dels dotze apòstols, i pel que m'explica el meu company Pablo, que va arribar allà fa dues setmanes, aquells sí que són pobles paradisíacs. 





Fins que no tinga els dos peus damunt l'avió -quina il·lusió em fa veure un d'eixos avions tan grans!- no em creuré que me'n vaig i no en seré conscient. Tinc un llarg viatge per davant per assimilar-ho i per observar una part de la Terra que desconec absolutament, fent parada a Toronto i Houston abans d'arribar-hi. Per ara, només puc imaginar-me com un punt roig en un mapa mundi que avança d'un lloc a un altre, o veure'm dins l'avió observant-ho tot amb curiositat...tot i que hauré d'assimilar que la major part del viatge només voré aigua!

I després de les reflexions, em torna la pregunta al cap...com serà la lluna de Guatemala? Fent una recerca a la xarxa sembla que no és tan diferent de la de València, tan famosa ella, i que vos transportarà, quan li ho demane, els meus maldecaps i les meues il·lusions. També em podeu enviar algun missatge si voleu, l'escoltaré cada nit.