divendres, 13 de novembre del 2015

Què en sabem del procés d'asil dels refugiats?



Algunes notes, molt clares i senzilles, al voltant del problema humanitari dels refugiats, apreses a una taula redona celebrada a l’Octubre amb representants del govern valencià, de CEAR i un refugiat siri.

  • El procés d’asil comença quan les persones arriben a la frontera. Per tant, el que estan fent alguns països és “externalitzar” fronteres per a que mai no arriben a aquestes. És a dir, per exemple, aconseguir que altres països retinguen els migrants perquè no arriben als nostres. És el que ha fet Merkel amb Erdogan, a Turquia.
  • Els refugiats que acollirem provenen de Iraq, Eritrea i Síria. Què passa amb la resta de persones refugiades del món que necessiten asil?
  • El conjunt de la Unió Europea té previst acollir 120.000 refugiats dels 800.000 que ja han arribat de moment.
  • La reubicació dels refugiats que arribaran a l’Estat espanyol es fa des de Grècia i des d’Itàlia. És lenta, molt lenta: de moment només n’han arribat ací 12. Havien de ser 56 però d’eixos, només 19 van voler pujar a l’avió i només 12 han arribat fins ací. Tal vegada hauríem de preguntar-nos si estem preparats per acollir persones que no estan segures de voler vindre al nostre estat.
  • Les persones refugiades estaran arribant durant dos anys. Cal preguntar-nos qui i amb quins criteris es fa la selecció. A banda, també hauríem de preguntar-nos si realment aquelles persones van a estar dos anys esperant a que algú els done una solució al seu cas, vagant per Europa o per Àfrica. Què passa amb el que li toque arribar l’últim?
  • No existeix una política europea comuna d’asil, cada país té la seua. S’estan generant màfies al voltant de la qüestió dels refugiats. Les persones són enganyades, torturades i abusades de diferents maneres, moltes vegades per la pròpia policia que s’ha d’encarregar de vetllar per la seua seguretat. Estan fent-se denúncies al respecte.
  • Per les vies ordinàries, el procediment d’asil pot durar un o dos anys. Tot i que la persona que demana asil té reconeguts certs drets fins que l’aconsegueix
Quant al govern valencià:
  • S’han intentat posar en marxa algunes mesures, com ara la de portar dos vaixells de Baleària amb refugiats directament a la costa valenciana i tornar-los cap allà amb medicaments i altres productes necessaris. No obstant, el govern espanyol, que és qui té la potestat per donar l’asil, ha negat tots els intents del govern valencià per anar més de presa en aquesta qüestió que no pot esperar mesos i mesos. Per tant, el govern valencià no pot acollir refugiats sense el vist-i-plau del govern espanyol. Per això ens serveix l’autonomia.
  • No obstant, el govern valencià podria anar treballant d’una altra manera i des d’un altre àmbit amb els refugiats. No només es tracta de donar-los asil: ajudar aquelles organitzacions que ja treballen ací amb ells, ajudar aquelles persones que ja viuen ací i que fins i tot ja han aconseguit l’asil però no tenen recursos, sensibilitzar la població, etc.
  • Hi ha en marxa algunes iniciatives com ara el Pla Valencià d’Acolliment o la Borsa d’Habitatge Solidari. A més, s’ha creat una comissió mixta de direccions generals relacionades per tal de assegurar una bona acollida i integració de les persones refugiades al territori valencià.  
I per últim:

  • Aquesta nova política de refugiats se centra en aquells que “vindran”. Però, què passa amb tots els que ja estan ací? Com comentava el company de CEAR, el centre d’acollida de Cullera està desbordat i es pot anar terballant ja amb aquestes persones. Sembla que ara tots estem preocupats per la qüestió Síria quan tenim una vergonya de CIE al costat de casa i quan ja fa molts anys que els refugiats venen a demanar asil al nostre país.
Hi ha molt per fer, i no només amb aquells que estan per arribar, així que posem-nos les piles i denunciem les nefastes polítiques suposadament solidàries dels governants d’aquest estat. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

L'estret: un mur invisible, un cementiri salat

Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri. 



Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu. 

La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt. 

Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?



A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat. 

Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant. 




P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?
P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html