dimecres, 19 de març del 2014

El plaer d'arrapar les parets



Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?


dimecres, 12 de març del 2014

Entre la pluja i les Falles

La pluja sempre es veu millor des de l'altre costat de la finestra. Més encara quan és hivern i fa fred. Els raigs de llum no dibuixen els característics rodolins gronguencs en la paret d'enfront, i en obrir els ulls no se sap massa bé si és de nit o és de dia. Però tant fa, amb una manta i bona companyia tant fa quina hora siga. Recorde els matins de quan encara tenia classes, molts dels quals se m'apegaven els llençols i no aconseguia escapar de l'habitació. Ara hi ha altres obligacions, però la vida al pis d'estudiants continua molant.

Hui plou, i no fa temps per a Falles, a pesar que tota València ja està engalanada per a l'ocasió. Molts carrers romanen tallats pels monuments que susciten crítiques d'uns i ovacions d'altres. Des del balcó en puc vore una, la del Baró de Sant Petrillo, el meu carrer de sempre a Benimaclet. Si els festers tenen sort, prompte s'apartaran els núvols per a donar pas al sol i el bons temps característics d'estes dates. I què dimonis, també per a la meua sort, que enguany, una vegada més, em dispose a viure les Falles com una valenciana més, tot i que les Fapoco (Falles Populars i Combatives, per als que no ho coneguen) de l'any passat semblen insuperables. Començant perquè la cançó anterior li pega mil patades a la nova: res no podrà superar l'intent fallit de molts de fer eixe dibuixet estrany amb els braços mentre tothom canta "fapoocooo fapoocooo". Quins records.


La veritat que les Falles en si, si no tens un casal, poden resultar un poc avorrides (si les ofrenes i els actes oficials no són lo teu). Però les Fapoco conformen una bona alternativa per aquells que o venim de fora o, tot i viure a València mai han format part d'una falla. Les paelles del Terra, la cremà el dia d'abans al CSO de l'Horta, una nit perduda al ja desaparegut Mayhem o el pis ple de gent: uns dormint en terra, altres menjant kebap, molts altres amorrats a la botella i fins i tot una llençant una sabata pel balcó. Però són Falles, tot està perdonat. Sense oblidar, per suposat, el concert d'Escola Valenciana a Burjassot: una cita ineludible des de primer de carrera. 

Ja fa més de quatre anys que em vaig traslladar a esta ciutat i, quin remei m'hauré d'adaptar als seus comstums. Tot i que si en Falles ixen els dies com hui serà difícil eixir de casa. Perquè sempre s'està millor tapat amb una manta, escoltant música i llegint llestres inconnexes:

e mi regali un altro giorno
in cui sembra tutto fermo
ma tutto si trasforma
tutto si conferma
e lasci in giro il tuo profumo
come a dirmi "io ci sono"
come a dirmi "sarò sempre qua"