divendres, 13 de novembre del 2015

Què en sabem del procés d'asil dels refugiats?



Algunes notes, molt clares i senzilles, al voltant del problema humanitari dels refugiats, apreses a una taula redona celebrada a l’Octubre amb representants del govern valencià, de CEAR i un refugiat siri.

  • El procés d’asil comença quan les persones arriben a la frontera. Per tant, el que estan fent alguns països és “externalitzar” fronteres per a que mai no arriben a aquestes. És a dir, per exemple, aconseguir que altres països retinguen els migrants perquè no arriben als nostres. És el que ha fet Merkel amb Erdogan, a Turquia.
  • Els refugiats que acollirem provenen de Iraq, Eritrea i Síria. Què passa amb la resta de persones refugiades del món que necessiten asil?
  • El conjunt de la Unió Europea té previst acollir 120.000 refugiats dels 800.000 que ja han arribat de moment.
  • La reubicació dels refugiats que arribaran a l’Estat espanyol es fa des de Grècia i des d’Itàlia. És lenta, molt lenta: de moment només n’han arribat ací 12. Havien de ser 56 però d’eixos, només 19 van voler pujar a l’avió i només 12 han arribat fins ací. Tal vegada hauríem de preguntar-nos si estem preparats per acollir persones que no estan segures de voler vindre al nostre estat.
  • Les persones refugiades estaran arribant durant dos anys. Cal preguntar-nos qui i amb quins criteris es fa la selecció. A banda, també hauríem de preguntar-nos si realment aquelles persones van a estar dos anys esperant a que algú els done una solució al seu cas, vagant per Europa o per Àfrica. Què passa amb el que li toque arribar l’últim?
  • No existeix una política europea comuna d’asil, cada país té la seua. S’estan generant màfies al voltant de la qüestió dels refugiats. Les persones són enganyades, torturades i abusades de diferents maneres, moltes vegades per la pròpia policia que s’ha d’encarregar de vetllar per la seua seguretat. Estan fent-se denúncies al respecte.
  • Per les vies ordinàries, el procediment d’asil pot durar un o dos anys. Tot i que la persona que demana asil té reconeguts certs drets fins que l’aconsegueix
Quant al govern valencià:
  • S’han intentat posar en marxa algunes mesures, com ara la de portar dos vaixells de Baleària amb refugiats directament a la costa valenciana i tornar-los cap allà amb medicaments i altres productes necessaris. No obstant, el govern espanyol, que és qui té la potestat per donar l’asil, ha negat tots els intents del govern valencià per anar més de presa en aquesta qüestió que no pot esperar mesos i mesos. Per tant, el govern valencià no pot acollir refugiats sense el vist-i-plau del govern espanyol. Per això ens serveix l’autonomia.
  • No obstant, el govern valencià podria anar treballant d’una altra manera i des d’un altre àmbit amb els refugiats. No només es tracta de donar-los asil: ajudar aquelles organitzacions que ja treballen ací amb ells, ajudar aquelles persones que ja viuen ací i que fins i tot ja han aconseguit l’asil però no tenen recursos, sensibilitzar la població, etc.
  • Hi ha en marxa algunes iniciatives com ara el Pla Valencià d’Acolliment o la Borsa d’Habitatge Solidari. A més, s’ha creat una comissió mixta de direccions generals relacionades per tal de assegurar una bona acollida i integració de les persones refugiades al territori valencià.  
I per últim:

  • Aquesta nova política de refugiats se centra en aquells que “vindran”. Però, què passa amb tots els que ja estan ací? Com comentava el company de CEAR, el centre d’acollida de Cullera està desbordat i es pot anar terballant ja amb aquestes persones. Sembla que ara tots estem preocupats per la qüestió Síria quan tenim una vergonya de CIE al costat de casa i quan ja fa molts anys que els refugiats venen a demanar asil al nostre país.
Hi ha molt per fer, i no només amb aquells que estan per arribar, així que posem-nos les piles i denunciem les nefastes polítiques suposadament solidàries dels governants d’aquest estat. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

L'estret: un mur invisible, un cementiri salat

Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri. 



Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu. 

La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt. 

Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?



A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat. 

Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant. 




P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?
P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html


diumenge, 30 d’agost del 2015

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 



Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 







A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

diumenge, 9 d’agost del 2015

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.


Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.



 

dilluns, 3 d’agost del 2015

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.



Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 







Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 


Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots. 


dilluns, 20 de juliol del 2015

Rabia que cambia vidas


Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana. 

Algun dia despertarem, món? 

Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas. 


La Llamada, Ismael Serrano. 


Més imatges que vaig retenint de Guatemala... 






dilluns, 13 de juliol del 2015

L'aventura de transportar-se per Guatemala

Des que vaig arribar a Guatemala, és la primera nit que la son no m'arriba tan prompte com em tape amb la doble manta del llit que m'acull. Un silenci còmode deixa pas a la reflexió quan, estirada al llit cap per amunt, deixe la mirada perduda en direcció al sostre: massa coses viscudes en tan pocs dies. I què calenteta s'està dins d'este llit, tu! Fins i tot em fa gossera trauré els braços per escriure, perquè a fora fa fred; tot i que açò siga tropical, a 2.200 metres la nit gela. Però hi ha tantes coses per explicar que com no les plasme ara que tinc un descans es desdibuixaran mitjanament, per poder deixar pas a les noves.

En una setmana en aquest beneït país he fet ja uns quants quilòmetres. Com una esponja, cal absorbir-ho i viure-ho tot en el poc temps que hi romandré. I per poder fer-ho, cal moure's. Així és que els mitjans de transport han sigut uns dels meus millors aliats des que vaig aterrar a l'aeroport de la capital, o com dirien ací, de Guate. I és que no podeu imaginar la varietat de vehicles que una pot arribar a tastar en poc més de cinc dies. 

La primera impressió en recórrer els prop de huitanta quilòmetres que separen Patzún de la capital és de llibertat. Per a començar, perquè ni tan sols el cinturó et lliga: en el cotxe que em transllada no aconseguisc moure'l més de cinc centímetres, però en observar que el conductor tampoc el porta posat em tranquilitze: haurem d'adaptar-nos a les normes locals, com sempre ens han ensenyat. La tranquil·litat, però, minva en constatar la velocitat amb què el carro, nom que ací reben els cotxes, travessa les carreteres de la gran ciutat fins arribar a la panamericana que em porta al meu poble. Durant el viatge una s'acostuma, i és preferible invertir el temps en altres pensaments. Per exemple, en observar la impressionant vegetació que creix conforme passen els quilòmetres fins convertir-se en pura selva, o també la propaganda electoral que plaga tots els panells publicitaris que hi ha: queden dos mesos per a les eleccions, però la campanya electotal està en plena efervescència. 

Capítol a part mereixen els autobusos guatemaltecs. Són antics autobusos escolars dels Estats Units, fàcilment identificables per als seguidors dels Simpson: el bus groc al que cada matí hi pugen Bart i Lisa es reconverteix en una discoteca en rodes en travessar Mèxic i arribar a ací. Una infinitat de colors cobreixen l'exterior dels vehicles, colors cridaners que doten als camins de certa alegria. A l'espai on habitualment hi posava "School Bus", s'hi tracta de posar els noms de tots els pobles i ciutats que travessa l'autobús, la majoria en diminutius: Guate(mala), Chimal(tenango), Pana(jachel), etc. Els agrada molt, per cert, això de retallar tots els noms. Les parades són improvisades i les portes habitualment van obertes, ja que a través d'elles assoma el cap un treballador tan important com el conductor: un home -sempre home- que crida el nom dels destins inestogablement i a una velocitat extrema: ¡guateguateguate, panapanapanapanapanaaa!


Però a banda del colorit exterior i la retaila de lemes religiosis que recorren i beneeixen el mitjà de transport, una altra cosa que crida l'atenció és l'interior. En primer lloc per com va d'atapeït: entre els seients d'un costat i l'altre del corredor sempre hi caben dues persones més que aconsegueixen clavar un quart de anca en el banquet i els altres tres quarts els aguanten enlaire amb la pressió que s'aconsegueix en ajuntar-los amb la part corresponent del veí de l'altre costat, que a penes toca el seu seient. El problema ve quan algú vol eixir: uns damunts d'altres, tots apegats, i jo amb la risa tonta, caent d'un costat a l'altre, de pensar que en qualsevol moment pegaré de tos dins d'aquella discoteca amb rodes. Perquè sí, els autobusos de Guatemala són com discoteques, amb la música llatina i romàntica tan alta que no pots ni parlar. I de tot el conjunt val més la pena que no mires la carretera, perquè si aconsegueixes ser conscient de la velocitat a la que va l'autobús per una carretera tortuosa on un cartell apunta "Frenar con motor", en eixe precís instant sí que cauries de tos!

A més de busos i cotxes, taxis improvisats, furgonetes a rebossar de gent i camionetes on la gent viatja de peu al remolque -no he tingut el gust de provar-les encara-, un dels transports més habituals és el "tuc tuc", un vehicle de tres rodes que se situa entre la moto i el cotxe i que pel corresponent a cincuanta cèntims d'euros et porta on calga, amb adrenalina inclosa. També he tingut la sort de pujar a diverses barques per a creuar des de diferents ports el llac Atitlan, sens dubte l'indret més preciós que he trobat aquesta setmana. N'hi ha de públiques i de privades, i en totes elles has de regatejar el preu, cosa que tots els que em coneixeu sabeu que odie profundament, però a tot s'acostuma una. Els primers viatges em situava a la punta per a notar l'aigua pegant fort a la cara i poder gaudir del paisatge, observar els volcans de envolten el llac i les boires que juguen a amagar-se entre els lloms de les muntanyes. A la cinquena ja m'agafava un seient "interior", on una lona de plàstic aconsegueix tapar mitjanament les gotes i es pot disfrutar igualment de l'impressionant paisatge que brinda aquest meravellós país.

Amb el record de l'aigua fresca de la barca i dels acollidors ports del llac torne a tapar-me amb la manta doble. Una respiració llunyana em recorda que no estic sola a l'habitació, però ja ens hem acostumat als silencis còmodes, moltes vegades necessaris. Guatemala viu a un altre ritme, molt més tranquil a pesar de la velocitat en les carreteres, i crec que ràpidament ens estem fent a ell: ho delata la nostra respiració tranquil·la, quasi imperceptible.

Unes fotos d'estos dies pel llac per a que entengueu d'alguna manera el que retenen les meues pupil·les. Bona nti!










dijous, 2 de juliol del 2015

A la lluna de... Guatemala

La lluna està quasi plena. En dos dies lluirà redona a València per acomiadar-nos d'un estiu encara incipient a esta part del món. La mire mentre camine, direcció a l'assaig de la banda, i em venen moltes coses al cap. Mentre recórrec el carrer València em pregunte: com serà la lluna de Guatemala? Es vorà igual que ací? L'astre, que no falla mai a la seua cita diària amb la Terra, ja fa temps que em serveix com a punt de trobada quan estic perduda: la mire i sé que, en qualsevol altre lloc, la persona a qui busque em podrà trobar en el seu reflex. Però ara la lluna no hi serà al mateix temps ací i allà, de manera que el reflex no serà instantani. No obstant, durant la meua nit li contaré tot el que necessite, perquè quan torne a amanèixer per la Mediterrània vos puga bufar tot allò que m'agradaria dir-vos, i tornar-me, unes hores més tard, les vostres respostes. 

Pareixia mentira, però en quatre dies agafe un avió que em portarà al país més llunyà que he trepitjat mai: Guatemala. Si sóc sincera, fins fa ben poc no sabia ni situar-la ben bé en el mapa. I ara, poc més d'un any després d'haver obert les portes del món de la cooperació amb el viatge a Egipte, només unes hores -unes quantes, tot s'ha de dir- em separen del gran continent, de les Amèriques, de l'altre costat del món. Per als que aneu curts de geografia com jo fins fa poc, Guatemala està situada al sud de Mèxic, just baix de la península del Yucatán i les platges de Cancún. Però no, no vos equivoqueu, no partisc cap a un complex hoteler ni a platges paradisíaques, sinó que m'acollirà un poble d'interior, Patzún, al Departament de Chimaltenango i a més de 2.200 metres d'altura. 

No en sé massa, del poble, però algunes dades rellevants són que més del 90% de la població és indígena maia i que la llengua majoritària és el kakchiquel, de la família dels quechua, un fet que em provoca una gran curiositat. A prop se situa el llac d'Atitlan, envoltat per tres volcans, alguns dels molts que s'hi poden trobar al país (entre els quals també hi ha el Fuego, en erupció des d'aquesta setmana). L'Atitlan és una de les principals atraccions turístiques de Guatemala, deixant de banda tota l'herència maia situada al nord del país. L'envolten diferents pobles que reben els noms dels dotze apòstols, i pel que m'explica el meu company Pablo, que va arribar allà fa dues setmanes, aquells sí que són pobles paradisíacs. 





Fins que no tinga els dos peus damunt l'avió -quina il·lusió em fa veure un d'eixos avions tan grans!- no em creuré que me'n vaig i no en seré conscient. Tinc un llarg viatge per davant per assimilar-ho i per observar una part de la Terra que desconec absolutament, fent parada a Toronto i Houston abans d'arribar-hi. Per ara, només puc imaginar-me com un punt roig en un mapa mundi que avança d'un lloc a un altre, o veure'm dins l'avió observant-ho tot amb curiositat...tot i que hauré d'assimilar que la major part del viatge només voré aigua!

I després de les reflexions, em torna la pregunta al cap...com serà la lluna de Guatemala? Fent una recerca a la xarxa sembla que no és tan diferent de la de València, tan famosa ella, i que vos transportarà, quan li ho demane, els meus maldecaps i les meues il·lusions. També em podeu enviar algun missatge si voleu, l'escoltaré cada nit.


dimarts, 16 de juny del 2015

De pas per la impresionant Costa Vicentina de Portugal

Portugal és un país petit de pobles amb cases petites i poques ciutats majestuoses. En la petitesa i l'aïllament de la porta d'Europa a l'Atlàntic resideix part del seu encant i la seua virginitat. Fa uns anys que em va atrapar, quan per una casualitat vaig decidir fer el meu Erasmus a Lisboa. Les grans decisions, que sempre es prenen amb una cervesa a la mà. La gran Lisboa, imperial, de llum rosada i carrers tortuosos, de costeres inacabables, baldoses amb senefes i, tot i la seua grandesa, de barris molt familiars.  

Però Portugal, relacionada iconogràficament amb el gall i la tovallola encara no sé bé per què, té moltes cares. Darrerament he conegut una de les més meravelloses: l'Algarve i la Costa Vicentina. L'algarve és la part més meridional, la costa sud de platges boniques i petites illes, tot i que una mica massa explotada turísticament. Sens dubte, la joia de la zona és la costa oest, que s'inicia al Cap de Sant Vicent (una de les quatre puntes de la península) i puja cap al nord. La Costa Vicentina, nom amb què es coneix aquesta zona, és la preferisa pels surfistes. Una zona escarpada i plena de penya-segats amb platges amagades i espectaculars, i el més impresionant: quasi verges. 
Esta nit hem dormit a un dels turons que donen a l'Atlàntic, sols, tranquils i veient com el sol s'amagava entre l'aigua salada de l'immens oceà, una imatge a la que no estem acostumats els mediterranis. Mentre observem l'ocàs imaginem com, dins d'unes hores, amaneixerà el sol a les amèriques, continent on hi seré en tan sols uns dies. Tan gran i tan abastable a l'hora, el món, hui en dia...
Ara, asseguts a la platja de Bordeira, les boires no ens deixen disfrutar de l'últim bany en aigües gelades. Els surfistes sortegen les ones amb la taula i el neopre. Cauen gotes, però tant ens fa. Tu em parles mentre escric, sense sabes que jo no t'escoles. Només t'observe mentre tu continues parlant, mirant la mar, amb la bromera reflectida als ulls. Els teus ulls blaus...
Al mapa marquem amb una estrela cada racó preciós, i quasi que no ens caben de tantes que n'hi ha. És difícil d'explicar la impresionant bellesa que naix de la combinació de la mar i la muntanya, d'una virginitat impensable a les nostres costes, de les platges que cada dia creixen i es tornen a fer petites amb l'ascens i el descens de la marea... Tal vegada unes imatges ajuden a explicar-ho millor.  

Parque Natural da Ria Formosa

Praia Olhos de Agua

Praia de Marinha

Costa de l'Agarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Posta de sol a la Costa Vicentina

Costa Vicentina

Costa de l'Algarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Costa Vicentina

Praia d'Odeceixe
 

dimarts, 17 de març del 2015

Microdecisions contra el patriarcat



Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

dissabte, 31 de gener del 2015

La casa de Lorca

Des d'aquella finestra escrivia el poeta. La vega a un costat, Sierra Nevada a l'altre. Les parets blanques, per a mantindre a l'estiu la frescor típica d'estos indrets. Horta, jardí i una era a l'entrada, com tota bona casa de camp. En alçar el cap de l'escriptori que tants versos ha acollit, un poster gegant de la companyia de teatre "La Barraca". I en la planta de baix el piano, on fins i tot Manuel de Falla va tindre el gust de tocar. 

La casa de Lorca manté encara a dia de hui certa essència i et trasllada per un moment a principis del segle passat. Des de fora, em recorda a qualsevol de les casetes de Sella: tan típica, tan normal. No obstant, les parets guarden records que només elles coneixen i que, gràcies a la tasca d'alguns, en l'actualitat se'ns expliquen en part a la resta de la societat. Sembla que d'un moment a l'altre vagen a desaparéixer tots els edificis que ara envolten el parc -que rep el nom del poeta- i des de la finestra de Federico es puga veure de nou la serra, o la vega ja inexistent, ocupada hui per una ruidosa autovia que trenca la tranquil·litat de la zona. A la cuina i al menjador encara es pot trobar la vaixella on l'artista menjava, o les peces que va brodar sa mare, Vicenta, qui dóna nom a l'horta. El dia de pluja no ajuda a imaginar les hores d'estiu passades entre aquelles sales, però tancant els ulls tot es pot visualitzar. 

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.


 La "Huerta de San Vicente" es troba en un enclau on un dia no existia l'asfalt. Allà passava els seus estius Lorca, amb les seues germanes i la seua família. Allí va organitzar festes i allí es resguarden algunes obres d'art que els seus amics li van dedicar, com alguns quadres d'Alberti. De família acomodada, el poeta va estudiar carrera contra la seua voluntat, tot i que li va costar deu anys llicenciar-se en Dret. No obstant, eren els versos i el teatre el que van ocupar el seu temps fins que un dia el van fer desaparéixer. A pesar del seu legat, encara a dia de hui no se'l pot vetlar perquè no es coneix la seua tomba natural, és a dir, el lloc on el van matar. 

Conten que un esperit ronda per la casa i que, de nit, es dedica a tocar el piano. Tal vegada algun dia s'escolte una melodia de jazz, que sembla que li agradava molt al poeta, o l'acompanyament d'un cante flamenco. Potser un dia l'escriptor ens faça saber, a través de melodies misterioses, què van fer d'ell els assassins que li van robar la vida fa prop de huitanta anys. Mentrestant, ens haurem de conformar amb fer-li un petit homenatge reconstruint la seua curta però valiosa història, i llegint les seues lletres. 

diumenge, 25 de gener del 2015

Violència sistèmica


Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 


Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 


P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor.