dijous, 4 d’abril del 2013

Lletres de temps passats

Obrir calaixos i carpetes i trobar-se escrits de fa anys que mai no van eixir de l'habitació. Passat el temps, vista la curta vida en perspectiva, les emocions passades fan més gràcia. Ací unes paraules de fa uns anys, no recorde ni quants; eixa sensació estranya d'aquell que sap que alguna cosa s'acaba, de manera premeditada. 

No et veig, però el teu alè em delata com de propers estem. Fa uns minuts que dorms, i m'agradaria observar-te: és un dels plaers més grans, vore't dormir plàcidament. Però tot és fosc. La teua respiració profunda em fa somriure; això rei, no és roncar, per molt que tu t'entestes en fer-me creure que les nits que estic constipada ronque. No estic massa còmoda: l'estanteria que em queda damunt em limita les possibilitats de moviment, i a més no m'agradaria despertar-te. Estic cansada, potser si tanque els ulls m'adormiria, però no és això el que vull. Vull alçar-me i marxar, perquè demà quan despertes ja no hi seré. 

M'has tornat a deixar a la banda de dins del llit de noranta i eixir sense despertar-te és pràcticament impossible; però a la fi, ho aconseguisc. Abans de marxar et faig un petó suau, quasi imperceptible, a la galta dreta. Espere que aquesta nit ens trobem als somnis, perquè serà la darrera vegada que ens vorem al llit.