divendres, 28 de desembre del 2012

Oxitocina gratuïta




Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

dissabte, 22 de desembre del 2012

A mesura que els versos avancen

Ens fonem en un bes etern, que sembla que mai acabarà, mentre els nostres cossos, nus, es freguen tímidament, pausadament. Les meues mans, menudes, acaricien la teua esquena, que hui està més suau que mai; els teus braços grans em protegeixen de tot el que passa a la resta del món. En un moment del bes etern obric els ulls, i veig que el gotelé d'aquestes quatre parets que tant secrets ens guarden estan plorant. Sempre han estat ahi, però mai no els havia vist així. Ells també estan tristos. En vore'ls, em contagie i una llàgrima cau des dels meus ulls fins les nostres boques, i sala un bes que comença a fer-se llarg. Massa llarg.

Estellés aguarda damunt la taula, desastrosa com sempre, i refugia unes paraules que mai no esborrarem. Si posàrem sobre paper totes les nostres històries, aquest llibre inèdit d'Estellés quedaria curt. Però li ho perdonarem, al de Burjassot, per ser el nostre poeta particular, el que ens va pintar amb paraules la València que nosaltres hem viscut tan a fons. Malgrat tot, encara no hem llegit tots els poemes. Com veus, no deixa de sorprendre'ns Vicent, fins i tot una vegada mort. Segurament encara ens queden molts racons per descobrir a través dels seus versos, moltes passejades. Deixa'm que em llija el llibre i després ja t'ho explicaré, m'entens? I tant de bo la lectura siga ràpida i renasquen les seues idees tan prompte com siga possible. 


divendres, 14 de desembre del 2012

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

dissabte, 20 d’octubre del 2012

A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.


He tornat a València esta nit entre les dotze i la una
ha arribat el tren que para prop de ta casa.
He tornat a València després de tants anys
i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,
és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit
per recórrer els carrers que ja vam recórrer
i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues
com les de fa tants anys, quan féiem carreres
pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai
i amb l'esperança d'agradar-te encara
tot i amb els pits caiguts, com em juraves
que t'agradaria per molt que passaren els anys
per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 
i quan ha clarejat el dia t'he trobat,
gran i alt com sempre, però més vell que mai,
agafat d'una mà que no és la meua,
una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"
com vaig jurar que faria fa cinquanta anys
quan junts somniàvem estimar-nos per sempre
innocents i joves, creent-nos en possessió
de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,
perquè una altra mà centrava la teua atenció
que abans sempre em dedicaves a mi.
Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,
per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,
amb una néta menuda que porta els teus cabells
i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.
Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi
però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments

dijous, 4 d’octubre del 2012

Com pesa

I deixes la mirada quieta, en l'aire, mirant a l'infinit, però en realitat no veus res. Ho veus tot borrós perquè un tel humit t'ho tapa i perquè tampoc no t'hi fixes en res. Les mosques volen al voltant, carronyaires, com si oloraren la mort que s'apropa. Dels teus llavis ix un fil de veu, suau, dolç com sempre. Fa calor i les mosques no et deixen en pau. Et sents incòmode i intentes centrar la mirada, però les paraules no et deixen. I quan acaben, et cau un pes immens a sobre, i et sents cansat sense haver fet res.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Diumenge


És un diumenge qualsevol a la ciutat de València, i fa molt bon dia. Malgrat la pluja i el vent dels últims dies, hui ha amanegut assolellat i amb una temperatura agradable: de pantalons texans i camiseta de mànega curta.

En realitat no és un diumenge qualsevol, sinó el diumenge d'abans de festes. Tinc certa exitació en el cos de pensar que el ve en quatre dies, i això explica també que este cap de setmana haja sigut de relax: cal cuidar-se la salut i la butxaca. També per això estic a València, sense res que fer, mirant com passa el dia agradable de hui.


Feia temps que no m'alçava un dia sense tindre res que fer, sense cap pla ni cap preocupació. Els dies com hui, als jardins de Vivers són agradables. La gent passeja, els xiquets aprenen a anar en bici, les parelles es fan petons i els avis lligen el periòdic. Molts gossos corren amunt i avall i fins i tot alguna família acudeix a fer-se les fotos de la comunió. Trie un lloc sobre la gespa, entre el sol i l'ombra, i destape el periòdic que acabe de comprar a la gasolinera. Que, per cert, seria negoci segur obrir un quiosc un diumenge de matí a Benimaclet: no hi ha manera de trobar cap lloc obert on comprar la premsa!

Asseguda sobre una gespa creixent i en la qual s'hi amaguen centenars de bitxos, em venen al cap els diumenges de Lisboa. De vegades pujava al jardí de Estrela, també a llegir. La sensació era molt pareguda: molta gent, aigua, gespa, sol i ombra. Allà hi havia una gran basílica que ací no trobe, això sí. I tampoc trobe els cafés ni les torrades que feien als quioscs dels parcs, especialment al de Príncipe Real. Però hi ha altres coses, sempre n'hi ha.

Cansada d'enyorar converses perdudes i profundes, de rumiar sobre tu, sobre mi i sobre tot això i allò, de passar les hores a l'espera d'un veredicte que vull augurar llunyà, he intentat mesurar el valor d'una escena tan típica i mística de diumenge de matí com la de hui. I la conclusió és que no té preu. 

dilluns, 3 de setembre del 2012

Se m'ha acabat l'estiu

Per a molts, l'estiu s'acaba en el moment en què ha de canviar la dinàmica de les vacances per alguna obligació. L'inici del curs, de la faena o simplement el retorn a l'habitatge habitual marquen la fi d'una etapa calurosa, però sovint alegre i atapeïda de fets. A Sella l'estiu s'acaba quan la gent se'n va, cadascú al seu destí. Per a mi, l'estiu acaba hui. Ja estic de camí a València, al familiar autobús d'Alsa que agafe amb freqüència des de fa quatre anys, per deixar enrere unes vacances que enguany han sigut més curtes, però diria que més intenses. Més prompte que mai, demà, dia 3 de setembre, hauré de tornar a la universitat per reprendre les pràctiques de ràdio que vaig començar en juliol. I la setmana que ve, se sumara a això l'inici del curs escolar, l'últim de la carrera en el meu cas, si tot va bé.

Enguany torne a València amb una sensació diferent, estranya. Potser és per com han sigut de curtes les vacances que no tinc ganes de tornar tan prompte. Em recorde altres anys amb l'ànsia de reiniciar les classes, l'any passat amb la il·lusió d'anar-me'n a Portugal, l'altre de canviar de pis, l'altre d'iniciar la vida universitària... Però la veritat és que este any no hi ha grans canvis: la mateixa casa, la mateixa ciutat, la mateixa carrera i pràcticament la mateixa gent, amb l'incentiu de tindre un nou company de pis, un amic jove i principiant en la vida universitària, que espere que aporte certa frescor a ma vida en la ciutat. Poc a poc, el cap i casal s'ha convertit en el lloc on torne, ja ho he dit moltes vegades. Al nº1 de Sant Petrillo de Benimaclet passe més hores que a la casa del carrer de fora de Sella, i per això tornar ja no és tan divertit.



A més, torne amb la sensació que açò ja s'acaba, que és l'últim any, i que després hi ha un buit enorme. “Què faràs em acabar la carrera?”, pregunta ara tothom. Doncs no ho sé, no tinc ni idea, no logre imaginar-ho. Perquè ara mateix, tal i com està la situació, l'única cosa que sóc capaç de vore és un forat negre que encara no he esbrinat com taparé. Però bé, tinc un any per davant, així que no cal patir. Un any que espere plenar d'anècdotes i de moments inoblidables, com ho han estat els tres anteriors. La veritat és que, ara que ho pense bé, he d'aprofitar-lo tant com puga. Serà, segurament, l'últim any que coincidiré amb molta gent de la carrera, del BEA, de Benimaclet, i fins i tot d'altres pobles. En passar, probablement s'acabe la bona vida -perquè és bona, la vida que duc- i m'haja de prendre les coses d'una manera ben diferent. Però és el que toca, i no em fa por. Em pregunte també què faré quan ja no visca amb Alba Ripoll, amb qui sens dubte he passat més hores que amb els meus pares en els últims quatre anys. A tot s'acostuma una, m'imagine.

Així que bé, sense massa ànim però amb positivisme, torne a València. S'acaben les vacances i deixe enrere un estiu en què m'ha donat temps a fer de tot. Unes vacances que començaven en agost, però que no per això han estat menys profitoses. Viatges, xerrades, nits de barraca, vesprades de piscina, matins de font major. Orxates a la plaça, banys fugassos a l'Alcàntara i passejades pel país. Hores de lectures i hores de música, i també algun record alegre. Cares noves i projectes de futur. Em pesarà en la consciència no haver anat a la Solana ni una sola vegada en tot l'estiu. Si l'auelo alçara el cap... També haver deixat l'escalada de banda i no haver passat per cap poble del Comtat ni l'Alcoià a celebrar les festes. Em compensa, però, haver passat per les d'Ontinyent; però sobretot, haver acabat l'estiu mirant els Castellets i el Puig Campana des d'un pedra perillosa però privilegiada. Mirant la meua terra, encara m'ha fet més ràbia haver-m'en d'anar tan prompte. Em pregunte si algun dia podré viure allí o si aniré sempre pegant voltes d'un costat a un altre, “sense parar”, com em diu tot el món. Una opció de vida, m'imagine. Però és massa prompte per plantejar-s'ho. De moment, toca començar el curs.




dimecres, 29 d’agost del 2012

L'espai i el temps dels llibres

Els llibres també marquen un temps i un espai, un instant de la nostra vida. O no recordeu on vau llegir alguns llibres, o fins i tot llibres que vos recorden al lloc on el llegíeu? A mi em passa que recorde especialment aquelles lectures que faig fora de casa, en viatges o etapes a l'estranger. No em passava tant quan era menuda, ja que ara mateix no podria dir més de tres títols dels llibres que vaig llegir a l'escola, i encara menys dels seus autors. Però en els darrers anys me n'he adonat que cada llibre té el seu temps i el seu espai. 

Un dels records més especials que tinc és de quan me'n vaig anar a Irlanda un mes per a estudiar anglés, ara fa quatre estius. Ja portava algun llibre en dansa quan me'n vaig anar, però mon pare m'havia posat a la maleta Demian, de Hermann Hesse. Aquells dies de cel gris i pluges constants, de finestres sense persianes i camps verds i plans, de tristors i malenconies d'adolescents, van estar molt marcats per la que va ser la meua primera lectura de Hesse, seguides d'altres com Siddharta. Em recorde en aquella habitació tota de color de rosa i de princeses que m'havien preparat, que no em pegava ni en cola i no m'agradava gens, tirada al terra llegint el llibre, que també havia marcat una etapa per a mon pare. Un gest que li agraïré eternament, el d'haver-me prestat Demian: la estància al cèntric poble d'Athlone no hauria sigut igual sense ell.

També recorde amb molta claredat els llibres que m'he llegit enguany a Lisboa. No sé si es tracta de proximitat en el temps, però vull pensar que és més bé el paper que han tingut les lectures durant cinc mesos fora. Tantes hores d'autobús i metro amunt i avall no haurien sigut igual sense l'ajuda de Juan José Millàs (Hombrecillos), Manuel Rivas (Todo es silencio),  Francesc Bayarri (Crim a Sarajevo) o aquell sobre el conflicte palestí que em va deixar Marc, del qual ara no recorde ni el títol ni l'autor. Els llibres, fora de casa, sempre m'han servit com una espècie de refugi, un no vull pensar en res més i llig, i supose que és per això que quan viatge devore els llibres. 




Però no només els viatges fixen el temps i l'espai dels llibres, sinó també els estius queden marcats per ells. És en estes dates quan trie les lectures més llargues, perquè és quan dispose de més temps. Anar a la Font Major amb un llibre i llegir després del bany és molt plaenter. Dels darrers estius de ma vida recorde haver llegit, en anys diferents, els dos primers llibres de la Trilogia de Cassana, del mestre Enric Valor, recomanats pel meu amic Agostí: Sense la terra promesa i Temps de batuda. Una trilogia llarga però molt entretinguda i recomanable, de la qual Agostí em diria que encara tinc pendent la tercera part (l'estiu que ve). De l'estiu passat tinc el record d'engolir un llibre que d'alguna manera estava fora del seu temps i espai: Tòquio Blues, de Haruki Murakami, me'l va deixar Josep perquè me'l llegira a Lisboa, però no em vaig poder resistir i el vaig acabar abans d'anar-me'n. 

Com no podia ser d'altra manera, també aquest estiu ha tingut el seu llibre. De nou Haruki Murakami, però ara amb una història molt diferent: 1Q84. Dins del seu estil de les coses estranyes que, sense saber massa bé per què, enganxen al lector, es tracta també d'una trilogia de la qual fins ara només he llegit la primera part. I com que necessite descansar un poc del japonés abans de seguir amb la segona, ahir vaig revisar les estanteries de casa, que estan plenes de llibres. La veritat és que dels pares hi ha llibres molt interessant i diversos: des de Nosaltres, els valencians, fins a manuals de meditació o les lectures més clàssiques de la història. Jo buscava, però, un llibre curt i, com em va dir ma mare fa poc, "bonico de llegir". Entre uns i altres va aparéixer Laia, de Salvador Espriu, una novel·la de 115 pàgines que es desenvolupa en un poble mariner. Laia, a més, forma part dels meus orígens: en la part paterna, el meu nom el dec a aquest llibre. 


Hui he començat a llegir les aventures d'esta jove marinera que, pel que sembla, és molt diferent de mi, però per qui sent molt de respecte pel simple fet d'haver-me atorgat el nom. Malgrat les coincidències, Laia està per a mi en un temps i un espai molt distint al que envoltaren mon pare quan va llegir esta història d'Espriu. És a dir, que el temps i l'espai són molt personals, potser massa.

dijous, 28 de juny del 2012

É só mais um passagem

Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa. 

Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat. 

El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic. 

Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més. 


dijous, 14 de juny del 2012

Geografia

Tinc un problema amb la geografia. 

Ara quan camine no sé on pose els peus, però tampoc on m'he deixat el cap. He perdut el nord i no he trobat encara el sud, tant que tots en parlen i tan a prop que em queda, segons sembla.Veig les muntanyes des de l'autopista, que passen una darrere de l'altra, i no sé situar-les, ni sé situar-me a mi entre cadascuna d'elles. Ja no em sé ni les comarques, i no et cregues que no em pesa. M'he oblidat de les províncies, i això que ens les recorden constantment. No em parleu ja de països, que no sé ni on comencen ni on s'acaben, ni com de gran és cadascun. Ja no sé si el sol ix per l'est o per l'oest, ni si era a Lisboa o a València on es ponia per la mar. He oblidat totes les rutes que plegats vam travessar, he esborrat tots els camins sinuosos i costeruts que quedaven prop de casa i que, diuen, són tan rebonics. He pujat dalt la muntanya que tenia més a prop i he mirat el blau del cel, i no he sabut distingir on començava la mar. 

Sé que el sol està enfadat. Que la lluna ja no em mira igual que abans, que ha clos ja els seus ulls clars i s'ha donat per vençuda. Però és que crec que tinc un alzéimer geogràfic, o és que li heu canviat el nom a tot? Jo creia que era d'un país que s'estimava les muntayes, que cuidava la terra i gaudia la mar. D'un país estret i llarg, amb nord, sud, est i oest, com tots, vaja. D'un país que era cultura, que era dansa i era pilota, i era música per tot arreu. Sobretot era música aquest país meu, i ella em portava a conéixer-lo. D'un país que eren molts pobles i alhora només n'era un. Jo creia que era d'un país que era valencià, com no podia ser d'altra manera. Però cada dia tinc més dubtes i ja no sé ni on estic: algú m'ho pot explicar?

dijous, 10 de maig del 2012

Lluitar des de la distància: O ells o tots

Vos deixe ací un escrit del meu amic Guille, que està vivint des de Bolonya tot el que patim ací. Guille és un estudiant d'Història i Història de l'Art de la Universitat de València, una gran persona i, per damunt de tot això, un molt bon amic. Enguany està d'Erasmus a la petita ciutat italiana, però malgrat això la seua ànima passa en moment per ací. M'agradaria compartir amb tots els que entren ací aquestes lletres que escriu des de la desesperació de vore en la distància com es carreguen el teu país i no pots fer-hi res. Com ell, també vos anime a tots a eixir al carrer, a colapsar aquest sistema que ja s'ha burlat massa de nosaltres. La situació que estem patint no és per a menys. 

Gràcies Guille, m'ha alegrat molt llegir-te, i també veure els progressos que has fet en el valencià des que et vaig conéixer, fa dos anys. Amb voluntat, ja veus els resultats.

   
Escric des de l’alegre Bologna on passe aquest any tant decisiu per al meu País i el seu poble. Quasi en assiduïtat diària. Al que caldria afegir els famosos “superdivendres” de Consell de Ministres. M’apleguen notícies preocupants al conjunt de l’Estat a aquesta ciutat, La Roja -com és coneguda per l’alta influència esquerrana-, que avui és culturalment decisiva, sempre compromesa amb l’educació. 
Hui parlava amb un amic del que feia temps no sabia res. Em contava “lo fotuda” que està la cosa. Em deia que igual l’any que ve no es pot matricular de la carrera i es dedica “a la taronja” o allò que puga. Coses com aquestes són les grans patacades que et fan reflexionar. 
Per que tenim uns governs (un partit polític) que vol que els fills del poble no poguen anar a la universitat? No ajudaria això a eixir de la crisis? M’ho intentaré respondre, malgrat la distància.              
No sé per què toquen als meus amics. No sé per què frustren els plans de milers de joves al llarg de l’Estat. No sé per què els rics paguen menys impostos que els pobres. No sé per què tenim uns dels impostos més baixos sobre les societats d’inversió. No sé per què es va eliminar el impost de patrimoni que permet acumular cases sense prejudici, mentre hi ha gent que dorm als caixers. No sé per què no s’investiga el frau fiscal al meu Estat mentre es penalitza la resistència pacífica. No sé per què s’amnistia als defraudadors de temps immemorials i es condemna a gent com Arnaldo Otegui que treballa per una Euskal Herria sense violència. No sé per què a la meua ciutat hi ha una carrera de Formula 1 tots els anys i tots els anys retallen el pressupost en investigació. No sé per què trunquen els pilars de l’estat del benestar i deixen que els banquers es retiren amb pensions mil milionàries. 
Crec que es preocupant que un fill de la classe majoritària (el famós 99% que diuen) d’un estat no comprenga res de la societat en que viu. Es perillós per al statuo quo, demostra que el statuo quo perilla i ho fa perquè és molt injust. Tal com circulava aquest matí al Facebook el Govern és el major promotor del 15M i comence a creure que el 15M, o el que siga, ha de donar més passos; perquè ells ja els han donat. 
Crec que la joventut de l’estat en que visc no pot quedar-se impassible envers tot el que està fent aquest govern. Crec en la insubmissió pública perquè no tenen dret a cobrar-te més del 20% a una universitat que és reclama pública (no parlem si suspens). Crec que han d’aprendre que si amb els mercats no es juga, amb nosaltres menys. I els que li ho hem de demostrar som tu i jo al carrer. Pacíficament, encara que els seus mitjans siguen violents i desproporcionats, hem de demostrar que som més elegants. Tot i saber que ens ho posen el doble de difícil. 
Estic encantat de l’aspecte de València el 8 de maig. Una nova demostració de força, demostració de força que ha d’anar a més. Han iniciat una guerra contra tot el que tenim els que s’alcem. Els que ens aixequem a les huit i agarrem la bici o el metro. De moment ens van guanyant ells, els “mercats”, els que juguen amb la nostra educació com un mer valor borsari més. Però s’ha acabat, prou d’obeir a un mercat genocida que sempre busca més. Prou de la nostra corrupta consciència que ens han forjat uns mitjans de desinformació i pensar que ho mereixem. Prou. No tenim cap dret a perdre tot el que els nostres pares ens han legat. Hem d’eixir al carrer com fa temps, molt de temps, que al nostre Estat no s’ix. El 15M va demostrar que la societat no està morta a pesar de tots els pesars. Per a no tornar a una universitat elitista, la paraula més repulsiva que conec. Per a no perdre 50 anys. Insubmissió per la pública. El poder té les seues armes, des dels grisos a La Razón; tu i jo, el carrer.

dimecres, 2 de maig del 2012

Dolça Marina


És eixe aire fresc i eixa olor a mar. La flaire salada que t'entra per tots els sentits. Són les gavines, ara totes amb el coll tes, quietes i mirant en la mateixa direcció, ara una que planeja per damunt de la resta, ara una altra que piula. Què es diran?

És eixa dona mig nueta tirada damunt de les pedres que llig una revista, preàmbul de tots els que, com ella, vindran pròximament. El ritme suau de les ones i el respirar acompasat amb la seua pujada i baixada, metòdicament; el seu cantar tendre. És la remor d'un petit vaixell de pesca que arriba al port. Quantes hores farà que ha eixit?

És el sol, que ja pica, i la gent que corre vora mar. La Serra Geleda i els penya-segats del far de l'Albir, que es presenten imponents i joves. És mirar lluny i envedinar la pedra des d'on ens vam tirar a l'aigua el dia de la passejada en bici o l'altra des d'on vam tirar una flor en un dia de penediments.

És perdre la mirada en la línia infinita de la mar salà, tan definida en un dia com hui. Altea, objecte de tantes passejades i bons records, perla de la Marina. És jugar amb els contorns de les muntanyes, recórrer-los amb els dits mantenint els ulls tancats. Què pensarà de mi la dona del costat?

És tocar l'aigua amb els peus i notar eixa gelor agradable que puja cap amunt. Veure's la pell més blanca que la llet i riure's d'una mateixa. És inspirar lentament, al ritme de les ones, i somriure sense obrir les parpelles. I què més dóna constipar-se ara?




He mirat aquesta terra, asseguda en les pedres inclinades del port, sentint la brisa marina acaronar-me la cara... Dolça Marina, cada dia m'enamores més.  

diumenge, 22 d’abril del 2012

És com si això

És com trobar les paraules que mai no em vas dir. Com caminar entre les vies buscant l'abisme i la tensió de no saber quan vindrà el tren. Tremolosa, com les meues mans quan em miraven de reüll i m'entrava mal de panxa. O com les teues, agafant el paper i l'encenedor en les hores més cruentes. És com mirar algú als ulls i trobar la buidor. És tan trist, mirar i no dir res. Tant com saber que et passa alguna cosa i notar-t'ho quan em parles, sense vore't. Com les poques vegades que t'he vist els ulls plorosos i les tantes que tu me'ls has vist a mi: contradictori i alhora tan biològic i tan natural. És com rebre una rosa un dia com hui, i recordar-ho tot. Com obrir un llibre i olorar-lo. Primer apropar-lo a la cara, repassar ràpidament les pàgines amb el dit gros i, amb els ulls tancats, inspirar amb els pulmons ben oberts. Com quan em parlaves i jo mirava l'infinit i em demanaves paraules que no tenia. Que sempre he callat massa, jo, i he preguntat poc. I que al final tot rebenta. Tan matern com sentir-me protegida a prop de tu. Com niar en el teu ventre i arrencar-te les entranyes.

És tan banal i poc original, això de la mort...

dijous, 12 d’abril del 2012

Per a millorar un país de barraqueta

Els viatges són ideals per a pensar i escriure. Últimament, que una no para amunt i avall, a est i a oest, se'm cou la idea que potser li hauria d'haver posat un altre nom al blog, com ara el senzill “reflexions des de l'autobús”. Però com que els mitjans de transport són cada vegada més diversos i moderns, el títol podria quedar obsolet en res. De fet, ja ho estaria. Així que a pesar que sempre em venen al cap les històries que vull contar quan viatge, que sol ser quan tinc temps i estic sola, deixaré això de la pluja, que mai passarà de moda. Hui, casualment, també plou. No l'olore, la pluja, des de dins d'aquest autobús que fa el trajecte València-Benidorm que ja em sé de memòria. No obstant, mentre anava de la boca de metro fins l'estació d'autobusos m'he banyat un poc. Potser això m'ha despertat l'instint escriptor.

I mentre jo faig el recorregut que tantes vegades he maleït, el món segueix rodant. Els polítics continuen ideant com salvar-nos d'aquesta crisi insalvable i que ja comença a semblar eterna; alguns retallen amb tisores com les del peix que tots tenim a casa, ben grans; altres ho critiquen i ens expliquen com de bé ho farien ells en cas d'estar al poder; però allò cert, al meu parer, és que pocs tenen idea de quina és l'eixida més recomanable a aquest forat negre on ells mateixos ens van encabir fa vora una dècada. Per a solucions de la crisi econòmica, diré de pas, recomane la lectura de Hay alternativas, del mestre Vicenç Navarro. De moment només he tingut el gust de fullejar-lo, però me n'han parlat molt bé. Com bé diu l'economista, potser el problema rau en què intentem eixir del problema basant-nos en ell mateix. Què tal un canvi de sistema?

Però bé, no tots els polítics són iguals. Apartem ja d'una vegada el tòpic aquell de “els polítics només volen guanyar diners”, “els polítics no fan res”, “els polítics no haurien de cobrar”, bla bla bla. És molt fàcil parlar, però si intentàrem posar-nos en el seu lloc ens adonaríem que no és tan fàcil dirigir un poble i encara menys un país. Que sí, que i tant que n'hi ha de lladres i de morruts (no em cal anar més lluny del meu poble, on amb la que està caent l'alcadessa s'acaba de pujar el sou), però no són tots igual. Feu-ne un anàlisi i tingueu en compte que quan hom entra a participar en la política no sempre ho fa per a fer-se d'or, que encara queda gent amb bones intencions, redéu. Em crema veure com n'hi ha molts deixant-se la pell i a la primera de canvi els ataquen com si foren criminals; i, d'altra banda, m'encén saber que altres, polítics o no, es forren a costa de la ciutadania. Anem amb peus de plom, cal analitzar bé totes les situacions, que moltes vegades tenim la rabosa dins del galliner.

Al País Valencià en sabem molt, de lladres i de polítics dolents. Però per sort o per desgràcia sembla que la població no se n'adone. Serà el meninfotisme aquell que ens atribueixen des de fa temps? No m'ho vull creure, però de vegades m'ho plantege. Una zona amb un finançament inferior a la mitja de les autonomies, amb un dels major nombre d'aturats de tot l'estat espanyol i, per a més inri, amb una de les majors taxes d'espanyolisme. Com deien aquells de Nosaltres, exvalencians, de vegades una es planteja fugir al nord, allà a Suècia o Finlàndia. Però com de moment ni l'economia ho permet ni el clima és massa atraient (deixarem que passen els anys i el forat de la capa d'ozó faça el seu paper), m'hauré de quedar ací, a la terreta. I com ja està bé de lamentar-se i amb això no arribarem enlloc, una intentarà aportar el seu granet d'arena per a millorar aquesta terra de corruptes i criminals, de falles i moros i cristians, de sol, platja i muntanya, de barraqueta...en definitiva, a intentar donar una altra imatge d'aquest “Levante feliz”, més que siga per aparcar eixa nomenclatura que tan poc m'agrada.

Per tot això i perquè alguna cosa hauré de fer amb la meua carrera periodística, a partir d'ara formaré part d'un nou projecte que ha nascut hui, FullQuatre. Un nou diari digital que tots teniu a l'abast en un sol click: www.fullquatre.com. Gràcies als companys per comptar amb mi i molta sort a tots en aquesta iniciativa que contribuirà en la mesura que puga a fer d'aquest País Valencià un lloc un poquet més transparent i informat cada dia. 

diumenge, 1 d’abril del 2012

Quan surts per fer el viatge cap a València





Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 


Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc



divendres, 16 de març del 2012

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat. 

dissabte, 25 de febrer del 2012

Gràcies als mitjans que feu una cobertura real dels fets

Per sort encara hi ha alguns mitjans on es dóna veus als ciutadans i es parla clar de la realitat. Llàstima que els escolte poca gent. Aquest dimecres vam acudir la companya d'Acontracorrent, Eva Romaní, i jo en nom del BEA, a la ràdio de la Universitat de València per a parlar de tot el que està passant a València, això que s'ha anomenat Primavera Valenciana.

Gràcies a la ràdio de la Universitat de València, a la de la Unviersitat d'Almeria, a RNE i Ràdio Catalunya, i molt especialment a Ràdio Klara, pel bon seguiment que està fent de la #primaveravalenciana i per haver-nos donat veu.

Podeu escoltar l'entrevista al minut 22 en aquest enllaç

Estudiants  de la UV manifestant-se per la repressió policial

Un xiquet assenyala que ell també és "l'enemic"

divendres, 17 de febrer del 2012

A pesar de tot, no tindrem por

Parem-nos a pensar per un moment. Què és el que està passant? Què estem -estan- fent? València torna a fer pudor, una pudor insuportable. Tan insuportable com la situació. Ja ho han tocat tot, ja ens han retallat per tots els costats que podien. I ara, que no podem nosaltres manifestar-nos? Que no podem dir el que pensem? Que no poden els alumnes dels instituts eixir al carrer a queixar-se per les pèssimes condicions en les quals donen classes últimament?

Ara mateix no tinc ni tacte per escriure les coses bé. Només pensaments inconnexos, sentiments de ràbia. Ahir una desena de companys van ser detinguts i molts d'ells han passat la nit a comissaria. Molts altres van ser apallissats per la policia (només cal entrar a Youtube i mirar algun vídeo). He hagut de vore a coneguts agafats pels cabells i arrastrats per terra. I hui, quan he eixit al carrer a donar-los suport i a cridar pels meus drets, se m'ha empetitit el cor en vore com la Policia caminava cada vegada més de pressa darrere de nosaltres. M'he vist a la cua de la manifestació d'estudiants i, ho diré ben clar, m'he cagat damunt. Després del 29S de l'any passat en què vaig saber què era una càrrega policial en la meua pròpia pell, cada vegada que veig les furgones d'antiavalots m'entra la por. Encara m'he assustat més quan un altre cos policial ha aparegut per la part de davant i entre tots ens han tancat en un carreró. Sense possibilitat d'eixir. Sense possibilitat de caminar. Acorralats.

I em pregunte: per què he de tindre por? És que he fet alguna cosa malament? És que no puc cridar el que pense? No puc recórrer els carrers en contra de la seua violència? Ara tremole. Pense en tots els companys detinguts ahir que encara no han pogut eixir al carrer i tremole. Qualsevol de nosaltres podria estar allí: només es manifestaven en contra de les retallades quan la policia va carregar contra ells. Per tot això, a pesar de la por, em naix una força que m'anima a seguir endavant. Seguirem eixint als carrers i seguirem cridant que #NoTenimPor, que no ens faran callar, que així no guanyaran. Ja està bé de governs feixistes i totalitaris que fan de nosaltres el que volen. 

Estudiants de la UV tallant el carrer de Blasco Ibàñez. 

Tot el meu suport als companys detinguts i colpejats i als estudiants de l'institut Lluís Vives. 


dilluns, 30 de gener del 2012

De la memòria dels vells, la dels joves i la històrica

Ara que estic a cals avis aprofite per saber-ne més del passat. Del seu, del meu i del del meu poble. Ells tenen gust de parlar-ne i a mi m'agrada escoltar-los. Ara duem tota la vesprada parlant. Quatre hores entre riures i lamentacions. De alegries, però sobretot de misèries. 

Entre tots els temes que parlem, sempre ix el de la guerra. El d'aquella guerra que es va iniciar l'any que va nàixer l'àvia: la guerra del 36. Una guerra que va acabar amb una república instaurada pel poder popular i que va imposar la por, la pobresa i la desigualtat. Ells van ser dels qui en van patir les conseqüències. Fills de rojos i de pobres, en van passar mil i una. Ara, quan ho conten, es riuen. Em ric jo, que em fa gràcia l'humor que té l'avi per explicar episodis del tot cruents. Però en aquell moment no els feis cap gràcia. Lluitaven per poder menjar cada dia, treballant de sol a sol des de ben menuts, aprenent el que podien en les hores que els quedaven lliures després del treball. "Això sí -diu l'avi- anàvem ben calçats i ben vestits". Però jo ja sé que ho diu amb ironia: si tenien sabates, estaven foradades, i la roba era sempre la mateixa. Van passar fam. Van passar por. Van passar misèria. Recorden com els quatre feixistes que manaven al poble ho controlaven tot i putejaven els més pobres, fins al punt de deixar-los sense menjar i afonar-los tant com podien. 

Després de tot això, se'n fan creus ara de vore que la jovent no en sabem massa de tot allò, que els nets d'aquells que van patir tant no demostren cap interés per conéixer el seu passat i encara menys per lluitar ara pels problemes socials actuals. L'àvia diu que una de les coses que més li dol és que no se'ns expliquen les coses del passat. Potser ella no ho sap, però quan diu això està parlant de la memòria històrica. 


Els joves de hui en dia coneixem la història, sabem que va haver una guerra, i tot això i allò que ens conten a l'escola. Però la gran majoria no en som conscients que això va passar no fa tant, que els nostres avis són hui en dia una conseqüència de tot allò. Ací, al que anomenen Espanya, mai no s'ha deixat clar què va passar ni s'ha condemnat tota aquella misèria. Som l'herència d'aquell franquisme del que em parlen els avis. Vam acceptar un rei triat per un dictador i sí, va haver-hi un procés de transició, però ja ho diu el nom: de Transició, no de Trencament. Els mateixos que havien governat al costat de Franco van seguir prenent les decisions més importants, i encara ara els alaba fins i tot la premsa considerada progressista (només cal veure les notícies de El País sobre la figura de Fraga després de la seua mort). 


A Alemanya, per posar un exemple, tothom té clar com de cabró va ser Hitler. I perdoneu l'expressió, però és que parlant amb la gent major que va patir tot allò, una s'encén de que encara hui en dia hi haja joves que isquen al carrer a cridar ¡Viva Fraco! i a honorar la seua memòria sense que això tinga cap transcendència. I després a Bildu se li exigeix que demane perdó. Però és que no ens n'adonem que a mans d'aquella Espanya nacional-catòlica van morir moltíssimes persones? Que moltes altres van ser reprimides i torturades? Que altres pergueren la seua dignitat i condició humana, quasi morts de fam i de vergonya? Que la pròpia ETA i les seues víctimes són una conseqüència de tot allò?


L'àvia té raó. Son indispensables unes lliçons d'història amb una lectura del passat molt més crítica. Cal recordar a cadascú qui és i d'on ve. Cal donar més importància a la memòria històrica. Tot i això, tinc poques esperances. Mireu Garzón. Mireu Fraga. L'avi només diu que espera que no torne la guerra. Jo pense que alguns haurien de tornar a la guerra per uns instants per ser-ne conscients del que va ser tot allò. 

dimarts, 24 de gener del 2012

Até breve, cidade bonita




Exactament no és saudade da te, sinó saudade de ti, però t'he entés. Ja t'ho veia a la mirada, quan has pujat a l'autobús, que en els propers mesos ens tindríem saudades. Em fa pensar, tot això, en com d'important es poden fer per a nosaltres algunes persones en ben poc de temps. Uns anys, uns mesos, tal vegada dies o hores. Hi ha persones que les coneixem de tota la vida i mai no ens han aportat res; persones que amb dues converses ja ens marquen per sempre. Ací n'he conegut de tots els tipus, però com sempre passa, quan me'n vaja em quedaran al record amb les millors, que no són poques.  

Estava ara asseguda a la taula central del Portas Larga, a la Rua Atalaia de Bairro Alto, i reflexionava sobre estos mesos. No em faig a la idea, però em queden poc més de dos dies a Lisboa abans d'anar-me'n per sempre. Estava sola, allà enmig, gaudint de la música brasilera en directe, i no podia evitar somriure als músics. Llàstima descobrir aquest local dues setmanes abans d'anar-me'n. D'haver-ho sabut abans, li hauria tret més partit. Però ara ja no valen els "anirem demà", "ja tornarem la setmana que ve", "potser em passe per allí en uns dies". En uns dies, senyores i senyors, ja no hi haurà tramvies que et remouen d'un costat cap a l'altre, minuters dels autobusos que sempre fallen, costeres inacabables ni la humitat que banya els carrers. No hi haurà Cais do Sodré, ni Praça do Comércio, ni finestres que donen al riu. Ni tampoc Bacalhoeiro ni Chapito, ni les endemoniades escaletes que porten fins l'escola de comunicação social, que fins i tot a elles les trobaré a faltar. En el record quedaran totes aquestes coses, que un dia no molt llunyà espere reviure. 

La idea de tornar a la vida de sempre em fa certa por. Intente pensar que darrere d'unes etapes en venen unes altres, i que sempre hi ha coses noves per fer i descobrir allà on estiguem. Però després d'una experiència tan excitant com pot ser un Erasmus, és un poc frustant haver de tornar a casa amb poques motivacions especials. Hi ha qui diu que sempre vull el que no tinc: quan vaig arribar que si me'n volia tornar, ara que és hora de tornar que em vull quedar per damunt de tot. Potser té raó, i el que em passa és que la proximitat amb el dia de partida em fa valorar moltíssim més totes aquelles coses que deixaré ací. Entre les més importants, moltes amistats. La majoria amistats amb persones d'aquelles que, com comentava abans, t'omplen amb només dues converses. Si haguera de triar la millor de  totes les coses que m'emporte d'esta experiència, segurament serien totes eixes amistats i els moments viscuts amb elles. Noentanto, que dirien ací, espere que ningú no em faça decidir què ha sigut allò millor, perquè seria molt difícil. 

Ara, mentre esperava una amiga a Praça Camões, se m'ha assegut al costat un brasiler i m'ha contat la seua vida. Diu que parle bé el portugués, i que no hauria de deixar de practicar-lo. Que té una caseta a Rio de Janeiro i una altra a Ipanema. Ara que a Brasil sembla que les coses van tan bé, una es planteja no desaprofitar ocasions com aquestes. Bogeries, supose, com ho ha sigut tota aquesta experiència, que va començar un dia en una subhasta quan tu em vas posar "Carcaixent" davant de tota la meua llista de destins escrits per ordre de preferència; i acaba ara, un any després i amb milers d'anècdotes a la motxila.

Tot acaba, i això ja ho sabia abans de vindre-me'n. Ara només puc demanar que els dos dies que em queden isca un sol radiant per a poder guardar en la retina les últimes i millors imatges d'una Lisboa que m'ha acollit i m'ha sorprés molt positivament durant tots aquests mesos. Até breve, cidade bonita. 




dijous, 12 de gener del 2012

Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia.