divendres, 16 de maig del 2014

Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente
Somos lo que hablamos, Tinta Libre

dimecres, 14 de maig del 2014

Nits a l'antiga Universitat




L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc. El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València, alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de finals de l’agost nocturn en Sella.

Però no, no estic a Sella, tot i que davant de mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I, com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò. Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar el passat.



Però com que ara estem on estem, torne a la realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.