dijous, 20 d’octubre del 2011

Quan totes les cançons sonen bé

Hi ha una cosa que em soprén i alhora em desagrada de les cançons. I és que segons el moment en què les escoltes, poden sonar d'una manera o d'una altra, fer-te sentir millor o pitjor. Creiem alguns que les balades d'amor sempre ens farien plorar i que la música de discoteca mai no ens deixaria estar quiets, però allò cert és que depenent de l'instant en què escoltem una cançó, els efectes que produeix en nosaltres canvien totalment. 

Ho pensava tot això l'altre dia, quan ni tan sols la millor rumba de La Troba Kung-Fú aconseguia alçar-me l'ànim. Anava pel carrer, passant una cançó rere l'altra en mode aleatori, i cap no m'agradava. "Merda de música", vaig pensar. Ho pensava hui també, però, quan tornava a casa sentint La Gossa Sorda i qualsevol melodia em feia sentir bé, feliç. La conclusió, doncs, és que és major l'efecte del meu estat d'ànim sobre la música, que el de la música sobre el meu estat d'ànim.

Doncs el que deia: que hui totes les cançons em sonaven bé. Igual que tots els paisatges em semblaven bonics. En eixir de l'Escola Superior de Comunicaçao Social, he observat les magnífiques vistes de Benfica que hi ha, i durant el camí de tornada a casa he fet cada pas d'una manera distinta. Era, segurament, l'última vegada que el feia, aquest camí. I és que dins dels canvis, també hi ha canvis, i hui he canviat de casa. 

Trobar el barri de Lapa amb cotxe no ha sigut fàcil, però entre converses en les quals destronàvem el nostre tan estimat estat espanyol, al qual no esperàvem que hores després ETA donara una notícia tan important, hem arribat. Carrers sinuosos, estrets i, per descomptat, amb les típiques baldoses portugueses. Aquestes baldoses tan encantadores però alhora punyeteres, que sempre falten en algun tram de la vorera, i per tant és impossible arrastrar la maleta amb normalitat. Però bé, això és Lisboa, i això és també el seu encant. Com també ho són les precioses vistes que hi ha des de tot arreu: caminant per Lapa a les hores en què es pon el sol, hi queda una imatge preciosa del Pont 25 d'abril i el riu. 

Ací, la casa ja no és tan multicultural. No obstant -he de confesar- això m'alegra: els meus recursos en anglés començaven a esgotar-se. A més, poder parlar català a casa, com sempre, també s'agraeix. Ara, en despertar-me pels matins em saludaran dos cabelleres rissades amb qui tinc el gust de compartir el nou habitatge i amb qui espere guadir d'una agradable convivència. Demà, per a més inri, una altra cabellera rissada vindrà de visita a aquesta casa. 

Potser és per aquest conjunt de cabelleres que hui totes les cançons em sonaven bé. I de totes les cançons, em quede amb aquesta. Perquè s'acaba el temps. El temps que ens queda per vore'ns. 




diumenge, 9 d’octubre del 2011

Les coses dolces de Lisboa

Lisboa és una ciutat dolça. És càlida i colorida, gran però acollidora. Té molts parcs i espais on sentar-se tranquil·lament a deixar passar el temps, moltes costeres per recórrer, molts monuments per visitar. Lisboa és una ciutat per a vore-la amb temps, per a conéixer-la a fons, per a recórrer els seus barris. Amb l'ànsia de vore tots els racons, esta vesprada m'he encaminat cap a un d'aquests barris, amb uns quants mapes i una espècie de ruta ben marcada amb tot el que havia de vore. Sola, que de vegades això també va bé. Autobús 711 i cap allà.

Vistes des del mirador de Santa Justa


Doncs bé. És admirable com de curiosa és la vida, que el dia que més t'ho prepares tot et sorgeix algun imprevist que et canvia els plans. Caminant pels carrers lisboetes (perduda algunes vegades), pels qual has d'anar amb compte de no relliscar amb les característiques baldoses que omplen todas as ruas de la dolça ciutat, he anat a parar a un parc ben gran i bonic on molta gent aprofitava el càlid diumenge per passar l'estona, donar-se petons o passejar els seus respectius animals (Parque da Estrela). M'ha agradat, i en lloc de passar de llarg buscant una catedral propera que tenia previst visitar, he decidit pegar una volta per dins del parc. A mig camí, una música sonava de no massa lluny, una música en portugués que m'ha picat la curiositat i m'ha fet apropar-me fins on s'estava emetent el so. Un violí, un teclat i un parell d'instruments de percussió, sumats a la veu d'una portuguesa autèntica, animaven la vesprada a tots aquells que havien volgut sumar-se a ballar. Un home explicava al personal com es faria cada ball: braç dret ací, cama esquerra cap allà, mitja volta i tornem a començar.I així, molta gent ballava en parella o en solitari al costat d'un preciós llac ple d'ànecs. M'ha sobtat molt la imatge. M'ha recordat a la pel·lícula de Bergman que vam veure l'altre dia a la cinemateca -un altre tema per escriure, la gran activitat cultural que hi ha a Lisboa-, ja que això de ballar en les places sembla quelcom una mica oblidat i antic. Que sí, it's nice, però ja no ho fem. 



No sé per què, observar aquella estampa m'ha produït una alegria inexplicable. Somreia mentre mirava la gent ballar, amb unes ganes boges d'eixir a la pista jo també. No tenia parella, em feia vergonya, però cada vegada m'apropava més. Finalment he ataüllat un home que tampoc no tenia parella i se li veia la intenció de voler ballar, i li he fet una petita senyal per preguntar-li si volia daçar comigo. I sí, volia. Així que minuts després d'aterrar en aquell preciós espai verd, m'he trobat ballant una espècie de vals amb un portugués un tant estrany que no coneixia de res, mentre els músics tocaven i la gent mirava l'espectacle. És inexplicable la felicitat que m'ha produït aquest insignificant fet un diumenge de vesprada.

I és que això és el que té Lisboa, que és molt dolça. És dolça quan de repent passen coses així, és dolça quan cau el sol i té una llum molt especial que mai abans havia vist enlloc, també quan et perds pels carrers estrets, quan hi ha músics tocant per qualsevol racó, quan, a cada dues passes (mai planes, sempre costera amunt o avall), hi trobes un mirador que t'ofereix unes vistes espectaculars, quan les campanes de la catedral fan una música muito bela. Quan, tot i que és gran, et trobes un amic en el metro, quan comences a conéixer els veïns del teu carrer, quan el xic de la gasolinera on compres el periòdic et somriu, quan sents parlar portugués... I la de dolçors lisboetes que em queden per descobrir, pense jo!

El color de Lisboa quan es pon el sol

divendres, 7 d’octubre del 2011

Entre llibres IV i V: "Todo es silencio", de Manuel Rivas, i "Palestina. Ocupación y resistencia", de Salah Jamal

Manuel Rivas
Amb l'habitual costum de llegir sempre que viatge, just quan me'n venia cap a Lisboa vaig començar el llibre Todo es silencio, de Manuel Rivas. Aquest llibre va arribar a mi a través d'una oferta del Círculo de Lectores (molt interessant, 3 llibres per 6 euros), sense saber-ne massa de què anava ni tampoc del seu autor. A Rivas el coneixia pel seus articles a El País, tot i que ara també sé que és l'autor d'obres tan interessants com per exemple La lengua de las mariposas ("A lingua das bolboretas" en gallec, llengua en la qual està escrita originalment). Però la veritat és que més enllà de la meua ignorància respecte a l'autor, Manuel Rivas és un dels més importants escriptors en llengua gallega en l'actualitat. No hauria sigut mala idea intentar llegir l'obra en galeg, ara que estic a Lisboa, però ho vaig pensar tard.

Todo es silencio ("Todo é silencio") és una novel·la situada en la ciutat imaginària de Noitía, a la costa atlàntica, i que transcorre des dels inicis la dictadura franquista fins fa un parell de dècades, aproximadamanet. Al petit poble, són les ones les que marquen el ritme de la vida, ja que la majoria dels seus ciutadans hi treballen a la mar. Però no sempre com a mariners: la història que pausadament ens narra Rivas tracta el tema del contrabandisme a través de les aigües, un fet conegut i molt present en les costes de les terres galegues. 

A Noitía, hi ha un dit que tothom coneix, i del qual en fa especial gala un dels protagonistes, el gran Mariscal: "Os habent, et non loquentur. Oculos habent, et non videbunt. Aures habent, et non audient. Manus habent, et non palpabunt". És a dir: Tenen boca i no parlen. Tenen ulls i no veuen. Tenen oïts i no escolten. Tenen mans i no palpen. Quan al parlar et jugues la vida, tot és silenci. D'aquest gran dit, que ens porta al títol de la història, naixen els principals fets de la novel·la que transcorreran a través de tres joves protagonistes, que també es faran grans i comprendran el que els explicava Mariscal a la sorra de la platja quan encara eren massa menuts per a comprendre els jocs de la costa galega.



La història m'ha agradat molt. Contada de manera pausada i tranquil·la, sempre marcada pel ritme de les ones, ens fa transportar-nos a les costes atlàntiques, a les terres de boira i pluja, als pobles costers de la Galícia d'unes dècades enrere. Transmet una pau gran, tot i que la història té un cert toc policíac i de novel·la negra que ens fa capficar-nos i estar pendents de què passarà després. És cert també que hi ha alguns moments en què l'excessiva intriga que l'autor li vol donar a l'obra fa difícil la comprensió dels fets, però al final s'acaba intuint tot. 

En acabar la novel·la de Rivas, fa uns dies, vaig encetar el petit llibre Palestina. Ocupación y Resistencia, de Salah Jamal. Com bé explica l'autor a la contraportada, aquest és un llibre que tracta d'esclarir i explicar els principals esdeveniments que han portat Palestina a la situació actual. Dia rere dia apareixen notícies als mitjans de comunicació que en parlen del tema, i moltes vegades, aquells que no fa tant que hem vingut al món, no sabem massa bé com va començar tot i en què es basen els problemes actuals. Salah Jamal, barcelonés d'origen palestí que és professor de Diversitat Cultural, explica de manera molt clara, senzilla i esquemàtica quines foren les raons que portaren al conflicte Israel-Palestina, així com tot allò que l'ha envoltat des que es va iniciar, en realitat ja fa més d'un segle. 

Jo no en sabia massa del tema i la veritat és que m'ha agradat molt. No és cap novel·la, no és un llibre per gaudir, però serveix per a fer un cop d'ull als problemes d'aquestes terres de l'Orient i per posar cadascú al lloc que li correspon. Per fer una reflexió sobre el paper d'algunes de les organitzacions internacionals i sobre la impunitat que tenen alguns països per a fer el que els done la gana, tot salvant les normes universals i morals. Per a aquells que volgueu tindre una idea general i clara sobre el conflicte, és molt recomanable i molt fàcil de llegir.