divendres, 28 de novembre del 2014

L'home de camisa blava, jaqueta fosca i corbata rallada que ignora el món

Com si d'una processó es tractara, l'home amb camisa blava, jaqueta fosca i corbata ratllada fa cada dia el mateix recorregut. Religiosament ix de sa casa, creua el carrer, segueix a la dreta i travessa l'avinguda gran fins arribar al lloc de treball, deu minuts després. Pel camí, també religiosament, hi ha qui destorba el seu pas accelerat de bon matí. En arribar a l'avinguda, hi ha tres punts crítics que passa ràpidament i amb la mirada fixa en l'horitzó, sense mirar ni a un costat ni a l'altre.
 
Es tracta de persones que demanen al carrer: unes des dels portals, altres assegudes a terra. La primera que es troba al seu pas és més orgullosa, més silenciosa: no demana res, només espera que la gent li done alguna cosa dins la seua gorra posada cap per avall a la punta del portal on es troba ell. Una gorra que fa conjunt amb la resta dels complements que porta l'home: tot es de la marca España, de "la roja", de la selecció. Perquè aquest espanyol -orgullós com a bon nacionalista- vol destacar la seua diferència respecte als dos que vindran després: ell és d'ací. Una raó de pes per alguns, de menys valor per a altres; al nostre protagonista tant li fa: alça el cap, ignora l'humà i continua el camí.
 
El següent en el trajecte se situa directament al terra, a la vorera de l'avinguda gran. En aquest cas és una dona, pel seu aspecte i accent diríem que d'algun país del centre o est d'Europa. Aquesta, menys discreta, demana a viva veu l'ajuda de les persones, asseguda sobre una manta i amb pocs complements. És major,deu tenir prop setanta anys; tal vegada menys, segurament la vida l'ha castigada bastant. Però al senyor de jaqueta fosca tampoc no li importa aquesta conciutadana que sol·licita auxili dia rere dia al carrer, en un lloc on alguns quasi la trepitgen i d'altres canvien de vorera per no passar pel seu costat.
 
Només uns metres més endavant es troba el tercer i darrer obstacle en el camí del treballador -perquè ell sí que ho és, de treballador, no com aquells que demanen-. Aquest és africà, i bastant més jove que la dona anterior: segurament el més jove dels tres. Habitualment s'asseia a la porta de l'església de l'avinguda, però sembla que darrerament li han cridat l'atenció i, com la seua companya, també seu a terra. "Ayúdame por favor, señora, señor, qualquier ayuda es buena. Buenos días señorita, ayúdame a salvar a mi familia. Que Dios le ayude señor, que tenga un buen día". Però al senyor que es dirigeix a la seua oficina amb la corbata ratllada no li arriben les paraules, perquè fa l'oïda sorda i mira endavant com qui no veu més enllà de l'horitzó. 
 
Altres, com jo, entrem a classe amb un remordiment infinit per sentir-nos corresponsables de la pobresa d'aquesta gent i sense saber massa bé què fer per ajudar-los. I ens taladren eixes paraules.
 
 

dilluns, 10 de novembre del 2014

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

dimecres, 5 de novembre del 2014

Granada




Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.  




dimecres, 29 d’octubre del 2014

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Loco, que el tiempo es muy poco


Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito
sentarme en un parque a fumar un porrito
y mirar a las palomas comer
el pan que la gente les tira

diumenge, 28 de setembre del 2014

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

diumenge, 14 de setembre del 2014

Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".

dijous, 14 d’agost del 2014

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.



D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.



Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza" 

dimecres, 23 de juliol del 2014

Fer poble


De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

dimarts, 24 de juny del 2014

Pluja irònica

Sonen unes campanes. Les deu de la nit. Des d'esta casa s'escolten molt millor les de l'església de Benimaclet: la plaça queda molt a prop. La finestra està oberta i entra una gelor agradable. Mmmm...olor a banyat i aire fresc enmig d'un estiu iniciàtic que es presenta calurós. Ja és de nit, però el cel grisenc dóna una llum diferent als carrers. No hi ha lluna; tampoc estreles. 

"Ja no plou", diu una veu que acompanya la sensació plaent d'esta vesprada de pluja. Perquè la pluja, amb companyia, sempre mola més. Ja fa temps que han deixat de caure les gotes, però nosaltres estàvem immerses en els papers que tenim davant la cara des de fa unes hores. O això, o més bé dissimulem els nostren pensaments mirant les fulles. El balcó està humit, i la gespa que vam adquirir en Falles, més que resseca ja, ha engolit tota l'aigua i sembla una basseta. En mirar per avall, una cara coneguda: Alba, que passeja de sa (ma) casa a la nostra, com si estiguérem en un poble. 

Fa un dia de perros, que dirien en Sella. Però el clima acompanya la situació: ressaca santjoanera i època d'exàmens. I jo, que no en tinc, però que em sume al context per seguir sentint-me com si no passara el temps. 

Feia temps que no plovia. Esta matinada, quan he sentit caure l'aigua, he intentat arrimar-me a algú que no existia, però que els llençols i els coixins han intentat substituir. Sí, justament hui que no diria "deixa'm, que fa calor", em toca dormir sola. Ironies de la vida i d'este clima que tenim, que no plou en tot l'any i dóna la benvinguda a l'estiu amb un xàfec que ho ha deixat tot ben fresc. Sembla, la de hui, una nit d'eixes de finals d'agost en què la pluja anuncia el final de l'estació que tot just ara comença. 

Què coses.

divendres, 20 de juny del 2014

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

divendres, 13 de juny del 2014

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

dilluns, 9 de juny del 2014

Komfusió: de la terra


En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 



I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!


divendres, 16 de maig del 2014

Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente
Somos lo que hablamos, Tinta Libre

dimecres, 14 de maig del 2014

Nits a l'antiga Universitat




L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc. El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València, alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de finals de l’agost nocturn en Sella.

Però no, no estic a Sella, tot i que davant de mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I, com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò. Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar el passat.



Però com que ara estem on estem, torne a la realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.

dilluns, 28 d’abril del 2014

La Sílvia i el Refree

La Sílvia la vaig conéixer també pel papa. No podria dir ara quina va ser la cançó, però recorde que era en un vídeo de Youtube. Tal vegada Vestida de nit, o alguna de les seues més conegudes. Em va agradar; la seua veu desprenia una dolçor, una senzillesa i alhora una potència que li posarien els pèls de punta a qualsevol. Des del seu descobriment -farà poc més d'un any - fins ara l'he escoltada molt. Diria que m'he repassat gran part dels vídeos d'ella que hi ha penjats a la xarxa, i fins i tot he apres a tocar una cançó seua amb la guitarra. No imaginava, però, que tindria prompte l'oportunitat de vore-la en directe. Però algú me la va posar en banjeda i no em vaig poder negar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, quasi res. 

Barcelona pertany a un altre país. I ja no parle de qüestions polítiques ni de la independència ni del referèndum -del qual, per suposat, estic a favor-. Em referisc a que Barcelona, i també la majoria de Catalunya, sembla d'un país diferent al nostre. Allò és Europa, han eixit molt més ràpid i de manera distinta del forat al qual vam estar tots capficats durant quaranta anys. I ni parlar-ne de la llengua i la cultura: per què s'ha de sentir una més en casa allà que a València? Sens dubte el respecte per estes qüestions viatja per una òrbita distinta a la nostra. 

Però bé, deixarem de banda aquest tema que ens donaria per a moltes línies, i tornem al que anàvem. Vore la Sílvia Pérez Cruz en directe va ser brutal. La proximitat no va trencar la idea que tenia d'ella, sinó més bé la va enfortir: humil, senzilla, valenta i dolça; sobretot molt dolça. A la jove i potent cantant de Palafrugell, filla del Càstor Pérez i la Glòria Cruz (ella fa constants referències als seus pares) l'acompanyava el guitarrista Raül Fernández, més conegut com Refree. Refree va ser, segurament, la gran sorpresa del concert per a mi. Perquè a la Sílvia ja la coneixia, però d'ell no n'havia sentit parlar mai. I Déu n'hi do!, que diuen els catalans. Raül Fernández, cantautor del món del pop i del jazz, ha produït discs d'artistes com Roger Mas, Senior i el Cor Brutal, Las Migas i la pròpia Silvia Pérez Cruz, amb qui ja havia tocat anteriorment anteriorment.




I és que el concert es feia amb motiu de la presentació del proper disc que els dos grans trauran a la llum la setmana que ve, anomenat Granada. No només per la ciutat, a la qual també li fan un homenatge amb el nom per haver parit a músics com Enrique Morente, del qual versionen una cançó. Granada ve sobretot per significat explosiu de la paraula en català. Al disc, interpretat crec que de cap a peus en el concert, hi versionen temes de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Schumann, Edith Piaff o Pau Casals, entre altres. Una diversitat que va des de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernàndez fins al Papa, jo vull ser torero d'Albert Pla, en un estil que jo no sabria definir però que, sens dubte, passa pel flamenc, el jazz, l'electrònia (sí, electrònica) i molts altres innovadors i diferents del que la catalana ens havia mostrat fins ara. 

Del concert, a banda del goig i la satisfacció d'escoltar aquests dos grans musics ens directe, m'emporte també l'orgull d'haver conegut la majoria de les cançons gràcies a la cultura musical que m'han fet mamar els pares. Ara només queda esperar que el disc veja la llum per poder immortalitzar les melodies del Refree i la Silvia, tot i que directe només n'hi ha un. 

Ací, un breu reportatge del Canal 33 sobre els dos grans músics i la seua història d'amor i desamor que, ara per ara, els ha portat a gravar un disc al qual li ha costat més d'un any i tres versions i en eixir a la llum: https://www.youtube.com/watch?v=6MYekTyw3TA

dimecres, 19 de març del 2014

El plaer d'arrapar les parets



Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?