divendres, 29 de novembre del 2013

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.


"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré




dijous, 28 de novembre del 2013

València. Segona part



 Sona una trompeta amb una melodia apegalosa. Al meu costat, un home treu la càmera i li dóna al Rec. És d’aquelles que els joves de hui anomenarien antigues: digitals, però no tan modernes com les actuals. Desenes de persones m’acompanyen per dalt, per baix i pels costats. Enfront de nosaltres, un grup de joves espera a que el trompetista acabe el solo per posar-se els instruments a la boca i continuar la peça. La banda de la Facultat de Medicina ofereix hui el seu concert de Nadal, que a partir d’ara ja toca, com va dir el director –estudiant també, per cert- manta, estufa i a estudiar.

Mai no havia assistit a un concert d’aquesta agrupació, malgrat que es va formar mentre jo feia segon de carrera en el carrer d’enfront, però hui és una bona ocasió. Entre les files de músics hi ha unes quantes cares conegudes, especialment la d’un Rafa que, com vol descriure l’Himne de la Facultat de Medicina, ha canviat molt en només un any de pas per la universitat i per aquesta ciutat que ens té captivats: amb una corbata taronja i fins i tot un gorret de Nadal al cap –qui ens ho anava a dir!-, s’ha decidit a tocar en la banda de música del seu centre, tot aconseguint que el seu pas per la Universitat de València consistisca en molt més que anar a classe. I jo, que comence a sentir-me major entre els nous universitaris, m’emocione molt de vore’l allí assegut. Dins d’uns anys, en aquesta mateixa sala, acudirem a la seua graduació com a metge i, amb el seu permís, sentiré que forme una petita part de la seua vida al Cap i Casal.


El so de la trompeta s’ha fos ja amb el dels altres instruments. Sonen bé, molt bé. La veritat que estos cabets de la Facultat de Medicina són petites joies. A fora comencen a caure unes quantes gotes. Perquè sí, a València també plou, ja ho deia jo fa uns anys. Quan isca em banyaré un poc, amb la sort d’arribar al Teatre Rialto, de la Plaça de l’Ajuntament, just abans que s’inicie la pedregada. Allà, des d’una butaca una mica incòmoda –la més barata, tot s’ha de dir-, voré actors i actrius valencians recitant poemes d’Estellés, un escriptor que encara després de mort no deixa de sorprendre’m. I entre vers i vers, sonaran aquells que sense voler-ho ja m’he apres de memòria: els amants, el pimentó torrat, la rosa de paper... Ai, València.

En apropar-se el final de la peça, la trompeta torna a destacar per damunt de la resta de l’agrupació. La melodia inicial ha patit un xicotet canvi, tot i que es pot reconéixer que, en essència és la mateixa. Vol donar a entendre la mutació que fem els estudiants en passar per les aules: acabem sent els mateixos, però també estem molt canviats. I ara que ja he eixit de les aules, puc dir que no s’equivocava l’autor de l’obra. No obstant, la transformació no s’atura. L’últim so de la trompeta em deixa embobada i amb la ment en un altre lloc. És València, que m’obri les portes de nou, i les aules, que tornen a fer-me un lloc entre les seues files.


En eixir del teatre està tot banyat però no m’importa gens. Ha sigut un gran dia i la pluja només podria aconseguir una cosa: acabar-me d’adobar la inspiració. Fins prompte.


dimarts, 19 de novembre del 2013

Per si el món s'atura

El món no para. Roda com sempre la bola de color blau, verd i marró amb la qual sempre hem materialitzat el concepte de "món". Te la imagines, girant? Jo, quan me la imagine, sempre cauen les persones. La meua ment no acaba de comprendre això de la llei de la gravetat. Ciència, ciència, el que ens costaràs. Malgrat les dificultats per comprendre-ho, el món no s'atura. Cada dia milions de milions de notícies ocorren arreu del planeta. Pensa en les notícies que es generen en un poble com Sella. Pensa ara si n'hi haurà, de pobles com aquest i mil vegades més grans també. Entén, doncs, quina és la quantitat d'informació d'actualitat que roda pel món cada dia. Incomptable, ho sé; però succeeix. 

Ací, no tan lluny, només en uns centenars de quilòmetres a la rodona, també se'n generen moltíssimes. Ara mateix obris el portal web de qualsevol diari i te n'adones que, per exemple, la infanta Cristina i el seu ja tan famós marit Urdangarin van defraudar el 71% de l'impost de societats durant quatre anys. Però també coneixes que ara convocar una protesta a través de Twitter pot costar-te un ull de la cara, que les companyies elèctriques que t'han robat durant anys poden tallar-te la llum si no els pagues, ara que t'has quedat sense feina, i que la PAH no podrà protestar quan els bancs vagen a tirar-te de ta casa perquè ara la nova Llei de Seguretat Ciutadana els ho prohibeix. Que són molt perillosos eixos, ja ho saps tu. I també que hi ha xiquets manifestant-se al carrer en contra de l'avortament, ells que en saben tant d'això que se'n diu viure, i que a la televisió continuen posant un nuvolet semi-transparent damunt dels pits de les xiques nuetes, que mira quin escàndol seria que es vegeren unes mamelles en horari infantil.

Però què més dóna. De moment sembla que no aniran a tocar-te a tu. Que d'hipoteca, no en tens. I que acomiadar-te de la feina no poden, perquè ja estàs al carrer. Tota la resta continua al seu ritme natural, però tu, i tu, i l'altre tu, ja no vos preocupeu per eixes coses. Perquè se t'han esfumat les ganes de lluitar, o potser mai no les has tingudes. Perquè la situació t'esgota i no tens ànims per massa més que alçar-te del llir cada matí. Perquè només penses en retrobar aquells ulls blaus o aquella conversa que et feia perdre les hores sense pensar en els minuts.

El món no para, però, encara que tu hages aturat el teu rellotge. Siga com siga; siga quin siga el teu problema, hauràs de mirar de solucionar-lo. Per poder alçar-te del llit amb més ganes. Per reprendre les ganes de lluitar o, si mai no n'has tingut, guanyar-les. Perquè encara que el món roda estan desmontant-lo i tu no estàs fent res per evitar-ho. Ni tan sols a nivell personal. Que no és fàcil, però potser si t'animes retrobes eixos ulls blaus. Potser si t'esforces et reencontres amb eixes converses que tant enyores. Desperta, que si algún dia el món s'atura, no pot pillar-te en pijama -rídicul- i sabatilles d'anar per casa. 


"Cada segon que passa ja no tornarà. Però mai no és tard"



dimecres, 6 de novembre del 2013

RTVV no es tanca



Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.

No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.

Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV. 

I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.

No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?

Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon. 

diumenge, 3 de novembre del 2013

Huit i mitja

Són les huit i mitja i sona el despertador. Obri els ulls ràpidament, en un acte reflex, i després de reaccionar, l'apaga. "10 minutets més", pensa, tot sabent que eixos deu minuts seran més de mitja hora. Ja fa un temps que s'ha acostumat a posar el despertador bastant minuts abans de l'hora a la qual ha de llevar-se. No recorda en quin moment va agafar eixa punyetera mania, però ara no hi ha manera d'alçar-se a la primera.

Un altre dia, es fan les huit i mitja i torna a sonar el despertador. Aquell dia, però, l'ha deixat lluny del seu abast, per obligar-se a alçar-se. En obrir els ulls, troba un braç recorrent la seua cintura. Dormia mirant cap a fora, com sol fer, d'esquenes a l'altre. No és ella qui s'ha de llevar d'hora, però igualment s'alça i apaga l'aparatet ditxós. "És l'hora". El braç, càlid i dolç, torna a recórrer la seua cintura quan torna a ficar-se al llit tot adoptant la posició fetal. Un soroll suau, que emana de la boca de l'acompanyant, li dóna a entendre que tant fa quina hora siga. Respira fons i li agafa la mà, i apreta un cos contra l'altre en senyal d'aprovació. Com de ràpides passen les hores de vegades, redéu. Un bes tendre -tendre, sí- li trenca els pensaments i li fa batre el cor més depressa. I de nou la veu suau: "tenim totes les hores del món". "Per què em llig la ment?". I altra vegada el cor que bat depressa i mig somriure.

Un dia diferent, el despertador, que no perdona, sona altra vegada a les huit i mitja. Però ella ja té els ulls oberts. D'uns dies ençà que és desperta prompte. Massa prompte. Inevitablement recorda la mà que li recorria la cintura, les paraules suaus, el besos tendres, el cor accelerat. Res no queda ja de tot allò, només unes mans, les seues, sobre un estòmac ple de vida; el que ha quedat com a herència. Una vida nova i un cor que bat per primera vegada. Un company diferent que, ens uns mesos, també compartirà amb ella totes les hores del món.