dimecres, 29 d’octubre del 2014

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Loco, que el tiempo es muy poco


Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito
sentarme en un parque a fumar un porrito
y mirar a las palomas comer
el pan que la gente les tira