dissabte, 31 de gener del 2015

La casa de Lorca

Des d'aquella finestra escrivia el poeta. La vega a un costat, Sierra Nevada a l'altre. Les parets blanques, per a mantindre a l'estiu la frescor típica d'estos indrets. Horta, jardí i una era a l'entrada, com tota bona casa de camp. En alçar el cap de l'escriptori que tants versos ha acollit, un poster gegant de la companyia de teatre "La Barraca". I en la planta de baix el piano, on fins i tot Manuel de Falla va tindre el gust de tocar. 

La casa de Lorca manté encara a dia de hui certa essència i et trasllada per un moment a principis del segle passat. Des de fora, em recorda a qualsevol de les casetes de Sella: tan típica, tan normal. No obstant, les parets guarden records que només elles coneixen i que, gràcies a la tasca d'alguns, en l'actualitat se'ns expliquen en part a la resta de la societat. Sembla que d'un moment a l'altre vagen a desaparéixer tots els edificis que ara envolten el parc -que rep el nom del poeta- i des de la finestra de Federico es puga veure de nou la serra, o la vega ja inexistent, ocupada hui per una ruidosa autovia que trenca la tranquil·litat de la zona. A la cuina i al menjador encara es pot trobar la vaixella on l'artista menjava, o les peces que va brodar sa mare, Vicenta, qui dóna nom a l'horta. El dia de pluja no ajuda a imaginar les hores d'estiu passades entre aquelles sales, però tancant els ulls tot es pot visualitzar. 

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.


 La "Huerta de San Vicente" es troba en un enclau on un dia no existia l'asfalt. Allà passava els seus estius Lorca, amb les seues germanes i la seua família. Allí va organitzar festes i allí es resguarden algunes obres d'art que els seus amics li van dedicar, com alguns quadres d'Alberti. De família acomodada, el poeta va estudiar carrera contra la seua voluntat, tot i que li va costar deu anys llicenciar-se en Dret. No obstant, eren els versos i el teatre el que van ocupar el seu temps fins que un dia el van fer desaparéixer. A pesar del seu legat, encara a dia de hui no se'l pot vetlar perquè no es coneix la seua tomba natural, és a dir, el lloc on el van matar. 

Conten que un esperit ronda per la casa i que, de nit, es dedica a tocar el piano. Tal vegada algun dia s'escolte una melodia de jazz, que sembla que li agradava molt al poeta, o l'acompanyament d'un cante flamenco. Potser un dia l'escriptor ens faça saber, a través de melodies misterioses, què van fer d'ell els assassins que li van robar la vida fa prop de huitanta anys. Mentrestant, ens haurem de conformar amb fer-li un petit homenatge reconstruint la seua curta però valiosa història, i llegint les seues lletres. 

diumenge, 25 de gener del 2015

Violència sistèmica


Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 


Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 


P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor.