dilluns, 19 de desembre del 2016

M'abellia mar


M'abellia mar. Sentir la sorra freda sobre els peus blanquinosos, fer dibuixos amb les petjades, resseguir les d'algú que ja ha fet abans el mateix camí. Algunes que es perden dins l'aigua, cabets que traspunten, tovalloles buides. 

M'abellia mar. Caminar vora mar amb els camals arromangats i la jaqueta baix del braç. Banyar-me els peus fent-me la valenta i, en girar el cap somrient, que no hi haja ningú per constatar la meua valentia, cap complicitat al meu somriure. Entrar fins als genolls i que un esguit m'embrute la roba. 

M'abellia mar. Triar un espai on posar el cul ni massa lluny ni massa a prop de l'aigua que, al Cantàbric, puja i baixa la marea. Mirar a l'infinit, la línia indefinida que separa l'aigua del cel. L'olor a port, a peix, a sal, que em recorda als teus llavis grans quan tot just acabes d'eixir de l'aigua i em beses, els dies d'estiu que cantem "Vuuuuull una vida dins la mar"...

M'abellia mar. La mar tranquil·la i suau, i que les ones salvatges que no em deixen avançar només apareguen als meus somnis. Treure el cap pels penya-segats i imaginar tots els que diríeu: "Laieta, per favor...!". Pintar mandales, llegir Galeano, fumar un cigarret, escriure unes línies, somriure a la gent que passa al meu davant.

La mar. Que balla al seu ritme, que no té ni principi ni fi, que igual està ací que al Canadà, freda i calenta però sempre plena, que va i torna i sempre està tot i que sovint ens oblidem d'ella.  Calmada i rebel. Tan lliure, tan seua, la mar. 

Mar d'Euskal Herria, desembre 2016




 

dijous, 10 de novembre del 2016

Precàries


Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

dijous, 28 de juliol del 2016

Fent camí, decididament

1.
Les fotos de Guatemala. La invitació a la festa dels 15 anys. El Treball de Fi de Màster, la presentació oral. El contracte del Tirant. Els dibuixos d'una jove guatemalteca. Una lliberta per començar. Una agenda que acaba a desembre. El quadre de Frida. Alguns records de Granada.

Al fons del calaix, romanen les coses que primer hi vam posar. I, en buidar-lo, són les últimes en aparéixer. Canviar de pis és sempre fer un viatge pel que han sigut les vivències al que deixem. Al fons dels calaixos, els primers records d'un setembre en què tot era bastant incert i aterrava a València sense saber massa bé fins a quan. Les notes dels primers hostes del pis en un tovalló. Els primers llibres en tancar i els que encara no s'han obert, però es guarden amb l'esperança de dedicar-los temps algun dia. 

2.
Pintures de Marroc. Un quadre de Fez. Herbes recollides als camins de l'hivern. Preservatius caducats. L'horari del gimnàs. Regals d'aniversari. Una foto de Javi cuinant el pastís, feta per Mónica. La ràdio-despertador.

Arriba el nou any i fem recompte de tot el que hem deixat enrere. Com ara, moltes coses, molts canvis i la certesa que, en complir els vint-i-cinc, tot va pel bon camí i em faig major. La feina que s'allarga i l'enyorança del meu amor africà. Viatges amunt i avall, o avall i avall. I Sant Vicent, que de repent em regira la vida. 

3.
Un informe mèdic. Les entrades al concert de Silvio Rodríguez. Una bici. Alboraia. Un viatge a Madrid i un altre viatge a Madrid. Contracte indefinit. Uns quants llibres de Caliu. Fanzines crítics. Els llibres d'anglés. Una foto de Sumaya, feta per Mónica. Una foto amb Anna i Jordi, feta per Antima.

La primavera, i ja sabeu com continua la dita. Quantes coses que ens aporta i com sent que he crescut durant aquesta. Assentada, i no pel bon camí, sinó pel camí que desitge. I també sentint-me jove com feia temps no em sentia. Viure la vida que volem no és senzill: hi ha molts mecanismes que ens ho volen impedir. Però aprendre a qüestionar-los i fer-los front és meravellós. Encara ho és més trobar gent que t'ajude a fer-ho, ajudar a fer-ho a les persones del teu voltant. Compartir-ho tot i guardar-se el temps propi. Fer que rutina siga una paraula divertida. Estimar el barri, aprendre a conéixer-lo i viure-lo cada dia més. Benimaclet, ací no em pariren però ací estic ací visc... I ací seguiré.

4.
I en un sobre petit, greument, tot els records imprescindibles. 
Després de l'agost insuportable,
caminarem decididament. 

dilluns, 6 de juny del 2016

Quotidianitat d'un estiu primerenc



M’agrada quan arriba l’estiu primerenc o es fa càlida la primavera. Els dies són molt llargs i hi ha moltes hores de sol. I a mi que m’agrada dormir molt hi ha dies en què quasi com veig la foscor de la nit. Em desperte quan el sol ja està bastant amunt però encara es pot percebre la frescor de la matinada, pròpia d’esta època de l’any i que deixarà d’existir en només uns dies. Al llit, els llençols han estat apartats als peus quasi tot el temps de descans, però en despertar-me hi ha una cama fora i l’altra dins i igual passa amb els braços: a l’hora del reixiu –“reixiu”, que ara me n’assabente que és una paraula que no apareix als diccionaris de català-  l’he estirat cap amunt de manera instintiva. És temps de tos i alguns constipats, però no hi ha res com sentir la frescor del matí en obrir la finestra. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes, però que al final una acaba fent també seua: puc observar si ja s’ha alçat la meua veïna, escoltar el que parlen al bar del carrer o saludar Vinyals si coincideix que va al lavabo o està al menjador de sa casa. 

Cau el dia i el barri de Benimaclet cobra la vida. La meua companya i amiga arriba a casa feliç d’eixa vida que es respira al nostre barri, perquè des d’enguany és també el seu barri –beneïda decisió d’una altra nit d’estiu com aquesta ara fa un any, la d’anar a viure juntes-. A casa, cadascú amb els seus maldecaps, tractem de contagiar-nos les nostres alegries: Jordi i Sumaya es veuen i comencen a ballar com si de repent el pis s’haguera transformat en una discoteca, o de vegades en un gimnàs. Des de la taula, el sofà o la cuina, amb el mànec de la paella a la mà, els mire i somric: no hi ha res com tindre gent alegre al teu voltant. Mentre sopem ens contem les nostres cabòries amb la finestra oberta de bat a bat.  La finestra que, enguany, no té molt bones vistes i que ens fa d’altaveu a tot el veïnat. La del pis d’enfront deu conéixer-se ja totes les nostres vides i, perquè no dir-ho: ha d’estar flipant. I Sumaya, quan se n’adona que ens escolten, saluda amb un somriure d’orella a orella: “holaaaa!”. 

Adri estén la roba i, com és habitual –com a mínim ho és en mi- li cau un calcetí tres pisos més avall. Un altre divertiment es planta davant les nostres cares: pescar-lo amb el cordell improvisat que ha fet el meu company, amb una granera com a mànec i un ganxo al final per poder atrapar la roba. És molt entretingut, però també molt difícil en la foscor de la nit. Amb la felicitat de les coses quotidianes, cadascú torna a la seua habitació: “bona nit”, “fins demà”, “que descanseu”. M’assec al llit i ho mire tot: les flors, les fotos, el quadre de Frida i el de Marroc, tots els records de Guatemala, els llibres que he anat llegint des que vaig arribar ací a setembre. Ja arriba l’estiu i un curs més a la motxilla –sí, per a mi els anys encara es compten en cursos-. Han passat tantes coses des que vaig aterrar a Barcelona des de Guatemala City a setembre de l’any passat...què em depararan els mesos que venen? Una certa gelor em talla els pensaments. Merda, la finestra està oberta i se m’ha oblidat engegar l’aparell que em salva de l’atac imperdonable dels mosquits cada nit. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes però em permet agafar aire quan crec que m’ofegue, em permet sentir-me part del món quan crec que estic sola i em permet aïllar-me d’aquest quan –sovint- ho necessite.

dimecres, 13 d’abril del 2016

El que sabem -ens expliquen- de la vida





Allà a l'horitzó s'endevinen quatre figures que avancen lentament des del més profund de la mar. Caminen per damunt l'aigua, pausadament i mirant al front fixament, volent arribar fins l'arena. Han aparegut del no-res i van agafades de la mà, que els dóna més seguretat. Quan s'apropen es pot endevinar al seu esguard una brillantor estranya, a la qual no estem acostumats. De vegades giren el cap a un costat i a un altre: són noves, no coneixen aquest món i es disposen a descobrir-lo. Fa un dia assolellat i la mar roman calmada, és primavera i encara no fa tanta calor perquè la sorra estiga abarrotada de gent. Només uns quants cossos s'estiren sobre la manta de granets marrons i rosats. Cadascú fa la seua, i ningú no se n'adona de la presència estranya que s'apropa: estan massa ocupats en els seus quefers quotidians, en els seus llibres, o en tapar-se la cara amb la tovallola, cap per avall, per concentrar tots els rajos de sol possible a l'esquena nua. 

Les visitants arriben a un món nou, del qual res no en sabem. Poc a poc aniran descobrint aquest espai que solem anomenar planeta Terra i que resultarà ser menys dolç de com l'imaginaven. Les criatures de la mar -en aquest cas, la Mediterrània- arriben a terra ferma i comencen a fer-se preguntes. Sense pressa van coneixent tot allò que els envolta: uns paisatges bonics, un clima càlid, arbres -pocs- verds i molt d'asfalt. I la gent, que no els presta massa atenció, però que creuen interessant. Han llegit als llibres les nostres històries, però els costa enquadrar la ficció amb la realitat que albiren. On guarda les històries d'amor aquesta gent? Quan és el temps de la gaubança? I les rutines que es mengen les vides, per què ningú no els havia parlat d'elles?

El món amb què es troben les figures noves és diferent del que imaginaven. Creuen fronteres i països i coneixen les diferents realitats que composen el planeta. Ningú no els havia explicat que el color carn no existeix, que la sorra no només ocupa les platges sinó també els deserts, que els arbres són molt més verds i frondosos al tròpic, que la pluja no sempre és fruit d'alegries, que els aliments no es regalen. Quan creuen la mar cap a Àfrica, després de passar per Grècia, i caminant -com només elles poden fer-ho- per damunt l'aigua, troben molts cossos morts i s'espanten. Qui és tota aquella gent amb pell morena que sura amb la sal de la Mediterrània? I a l'altra banda, per què les persones porten mocadors al cap? Per què no existeix la pell de les dones?  Per què hi ha xiquets amb armes, xiquetes sense cames, fills sense mares? 

Als seus llibres tots els protagonistes visten bé i van a l'escola. Tenen la pell blanca i els cabells rossos, i somriuen sovint. Entenen el sexe com una articulació més de l'amor, fet que es distorsiona quan pateixen la seua primera violació. No els havien contat que allò era plaenter? En recriminar-ho, un tir sona a l'interior del seu ventre: queden mutilades i ja no poden caminar més. Una d'elles escapa i aconsegueix descobrir una altra part d'aquest paradís convertit en infern: l'Àmerica Llatina, on troba persones més baixetes del que establien els cànons de les seues històries; on sovint no existeixen els cotxes sinó les burres; no hi ha botigues sinó camps de blat i gallines que corren lliures pel camp; no hi ha xiquetes sinó mares joves a qui algú els ha robat la infància. 

La visitant, solitària i decebuda, decideix tornar a la mar, el lloc d'on ha partit i que li sembla, si cap, més amable i segura, al seu propi reciente càlid. Des de la costa de Mèxic intenta caminar però ara pesa massa, la realitat ha superat els seus límits i li és impossible caminar per damunt l'aigua. Construeix la seua pròpia barca per dirigir-se al centre de l'oceà, però quan només porta uns quilòmetres de recorregut un tir li forada la base. "Ets il·legal". Com? Si jo... "No tens dret de solcar la mar, no tens dret de trepitjar la nostra terra". I un tret acaba amb una altra història.

Quin món estem construint -i destruint-? Quin món ens estan contant? Quan começarem a qüestionar-nos-ho tot de manera seriosa?

dijous, 3 de març del 2016

I tu, sols tu


Just ara fa sis anys i mig que arribava a València, amb una maleta plena de coses i, al fons, algunes experiències que aleshores ho eren tot per a mi. Tenia dihuit anys i encara no era conscient de les ganes que tenia de menjar-me el món, tot i que el fet d'anar a la universitat i "d'emancipar-me" (gràcies, pares) sabia que m'obriria moltes portes. Amb unes quantes amistats i tota la inexperiència vaig aterrar en aquesta ciutat, un tros de la qual acabe de recórrer en bici, al caliu d'una nit tranquil·la i primaverenca. 

Torne a casa tretze hores després d'haver eixit en un dia de feina intensa i de reflexions. Hui se'ns ha fet de nit al Consell de la Joventut, entitat en què hi participe des de fa uns mesos i de la qual crec que en podré aprendre molt. Per a la meua sort, l'autobús ha passat just un minut abans que jo arribara a la parada, i he hagut d'agafar el Valenbisi. Recorria Blasco Ibàñez sentint l'aire córrer al meu voltant i observant-ho tot, amb una parsimònia pròpia d'aquella a qui ningú l'espera. Eixa era jo, sense bateria al mòbil (gràcies també) i amb moltes coses dins del cap, mirant cada racó d'eixa avinguda que tant m'ha donat.

Pensava, mentre venia, en la gent bonica que hi ha pel món i en aquesta ciutat. El Consell és un exemple de punt de trobada de moltes d'elles. També ho és Benimaclet, el barri on em dirigisc i on hi visc també des d'aquell setembre del 2009 en què València em va obrir les portes; el meu barri, què collons. I sis anys després, encara dia a dia conec gent que em sorpren, que (re)descobrisc i que em fa aprendre continuament. Les coses han canviat molt, han passat molts anys, i per suposat moltes coses. Però com més passen els dies més convençuda estic que el procés d'aprenentatge és creixent cada dia, inacabable, i també de quantes coses em queden, encara, per desaprendre. 

Fa una nit agradable, per compartir amb tota la gent amable que m'envolta actualment, però estic sola, i això em fa estranyament feliç. Ho parlava aquesta vesprada amb la principal companya d'aventures que m'ha brindat aquesta ciutat, Alba, amb qui vaig iniciar aquest viatge i que per primera vegada hui ha vingut a visitar-me a la feina. Que sí, que tinc feina, i això també em fa molt feliç. En parlàvem de la importància de la independència, de l'autonomia de cadascuna de nosaltres, de la felicitat personal. Com hem crescut, Albeta! Com hem canviat i quant que m'alegre.

La banda sonora del viatge fins a casa dins el meu cap era El Diluvi. No sabria triar una cançó, cadascuna d'elles representa una part del que em passa per la ment ara mateix. Ningú m'espera, persones dolces i regust agredolç, i tinc molts motius, perquè vull, i l'alegria i la tres voltes rebel... Feia mesos que no trobava un moment per escriure, o més bé no em venien les ganes, i ara tinc tantes coses a dir que no sabria com condensar-les.

València, què bonica, què dolça tu i la teua gent, quantes coses he aprés i quantíssimes més em queden per saber. Gràcies per fer el dia a dia tan planer, gràcies pels somriures i les lluites que ens brindes i ens dones. Ets una dona amb els braços oberts i els punys amunt a qui cada dia vull apropar-me més i a qui admire. Ets la meua ciutat, tot i que fins fa poc no n'he sigut conscient. I, sense voluntat de possessió, vull explotar-te i respectar-te tant com puga. Sis anys i mig després m'has donat tantes coses que ja no caben a aquella maleta que portava amb mi el primer dia, però, el que és encara millor, tu i la teua gent em fareu omplir-ne moltíssimes més. Gràcies.