dijous, 14 d’agost del 2014

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.



D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.



Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza"