diumenge, 28 de setembre del 2014

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

diumenge, 14 de setembre del 2014

Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".