diumenge, 29 de maig del 2011

Esperant

De vegades et queda un buit que no pots omplir. Esperes una mirada, un gest, una pregunta que et facen eixir d'eixa espiral que et fa restar callat i observar-ho tot amb els ulls ben oberts, però no arriben. Et pesen les paraules i et costa obrir la boca. Cada mot ix lentament d'entre els llavis, de vegades de manera indesxifrable, delatant una desgana enorme, un desencant. Parles amb la mirada, tot i que no te n'adones. O potser sí que te n'adones i ho fas a propòsit. La ment s'esvaeix de les converses i vola sola, sense trobar el lloc on plantar-se. Va d'un costat a l'altre, i recordes. I t'entra un mal de panxa mentre continues esperant el gest que no arriba. I com que no arriba, t'entestes encara més en fer-lo arribar, però sempre sense paraules.

Hauries d'haver aprés ja que no tots et poden entendre quan parles sense paraules. El llenguatge que hi ha més enllà el comprenen pocs, tal vegada només tu mateix.

2 comentaris:

  1. Hola Laia, soc Dani. El llenguatge be utilitzat pot tindre mil interpretacións, i es per aixó que malgrat ignorant els motius de les teves paraules, he de dirte que fás un ús descriptiu i net de les sensacions i actituds "angoixants"(jo no :), i aixó no es gens fàcil. Per aixó pot ser, haja trobat equivalencies a estats d'anim que molt sobint hem torben. Enorabona, trobe que serás una gran profesional des del meu humild punt de vista.

    Records a tota la gent que esteu lluitant pel país i la nostra cultura a la capital.

    Salut, D.Alemany

    ResponElimina
  2. Gràcies Dani. Tots fem el que podem, amb el nostre petit granet d'arena.
    La veritat és que per a mi les paraules són una gran arma. No sé si em serviran per a salvar el país, però sí per a salvar-me a mi, per a desfogar-me de tant en tant. Prova-ho ;)

    Salut!

    ResponElimina