diumenge, 9 d’octubre de 2011

Les coses dolces de Lisboa

Lisboa és una ciutat dolça. És càlida i colorida, gran però acollidora. Té molts parcs i espais on sentar-se tranquil·lament a deixar passar el temps, moltes costeres per recórrer, molts monuments per visitar. Lisboa és una ciutat per a vore-la amb temps, per a conéixer-la a fons, per a recórrer els seus barris. Amb l'ànsia de vore tots els racons, esta vesprada m'he encaminat cap a un d'aquests barris, amb uns quants mapes i una espècie de ruta ben marcada amb tot el que havia de vore. Sola, que de vegades això també va bé. Autobús 711 i cap allà.

Vistes des del mirador de Santa Justa


Doncs bé. És admirable com de curiosa és la vida, que el dia que més t'ho prepares tot et sorgeix algun imprevist que et canvia els plans. Caminant pels carrers lisboetes (perduda algunes vegades), pels qual has d'anar amb compte de no relliscar amb les característiques baldoses que omplen todas as ruas de la dolça ciutat, he anat a parar a un parc ben gran i bonic on molta gent aprofitava el càlid diumenge per passar l'estona, donar-se petons o passejar els seus respectius animals (Parque da Estrela). M'ha agradat, i en lloc de passar de llarg buscant una catedral propera que tenia previst visitar, he decidit pegar una volta per dins del parc. A mig camí, una música sonava de no massa lluny, una música en portugués que m'ha picat la curiositat i m'ha fet apropar-me fins on s'estava emetent el so. Un violí, un teclat i un parell d'instruments de percussió, sumats a la veu d'una portuguesa autèntica, animaven la vesprada a tots aquells que havien volgut sumar-se a ballar. Un home explicava al personal com es faria cada ball: braç dret ací, cama esquerra cap allà, mitja volta i tornem a començar.I així, molta gent ballava en parella o en solitari al costat d'un preciós llac ple d'ànecs. M'ha sobtat molt la imatge. M'ha recordat a la pel·lícula de Bergman que vam veure l'altre dia a la cinemateca -un altre tema per escriure, la gran activitat cultural que hi ha a Lisboa-, ja que això de ballar en les places sembla quelcom una mica oblidat i antic. Que sí, it's nice, però ja no ho fem. 



No sé per què, observar aquella estampa m'ha produït una alegria inexplicable. Somreia mentre mirava la gent ballar, amb unes ganes boges d'eixir a la pista jo també. No tenia parella, em feia vergonya, però cada vegada m'apropava més. Finalment he ataüllat un home que tampoc no tenia parella i se li veia la intenció de voler ballar, i li he fet una petita senyal per preguntar-li si volia daçar comigo. I sí, volia. Així que minuts després d'aterrar en aquell preciós espai verd, m'he trobat ballant una espècie de vals amb un portugués un tant estrany que no coneixia de res, mentre els músics tocaven i la gent mirava l'espectacle. És inexplicable la felicitat que m'ha produït aquest insignificant fet un diumenge de vesprada.

I és que això és el que té Lisboa, que és molt dolça. És dolça quan de repent passen coses així, és dolça quan cau el sol i té una llum molt especial que mai abans havia vist enlloc, també quan et perds pels carrers estrets, quan hi ha músics tocant per qualsevol racó, quan, a cada dues passes (mai planes, sempre costera amunt o avall), hi trobes un mirador que t'ofereix unes vistes espectaculars, quan les campanes de la catedral fan una música muito bela. Quan, tot i que és gran, et trobes un amic en el metro, quan comences a conéixer els veïns del teu carrer, quan el xic de la gasolinera on compres el periòdic et somriu, quan sents parlar portugués... I la de dolçors lisboetes que em queden per descobrir, pense jo!

El color de Lisboa quan es pon el sol

8 comentaris:

  1. M'has fet gana de saver més i conèixer la ciutat que habites in situ :)
    Gran article. Si qualsevol dia en el futur tinc diners, apostaré per tu per a que escrigues un llibre ;)

    ResponElimina
  2. No has tardat res en fer teua la ciutat, xiqueta. Com bé dius, i tot el que et queda per descobrir.. gaudeix!

    ResponElimina
  3. Preciosa història. La veritat és que Lisboa es presta a vesprades com eixa i molt més.

    I ara una "recomanació turística": des d'enfront de la Basílica d'Estrela, apanha o electrico 28 fins a Graça. Des d'allí, visita el mirador de Graça i baixa cap al centre pels carrerons de la Mouraria o d'Alfama.

    ResponElimina
  4. :) Gràcies Pere, el pròxim diumenge tenia pensat apropar-me de nou al parc, per vore si estaven allí els músics, així que segyuiré eixa ruta

    ResponElimina
  5. Que enveja... Quina vesprada!
    Lisboa es una ciutat meravellosa. T'atrapa, t'enganxa a cada racó, a cada parc, a cada mirador i, a més, ajuda la gent tan amable i generosa que hi viu.

    ResponElimina
  6. Per cert, parlant amb Pere del teu post... m'ha vingut al cap una reflexió sobre l'autenticitat de la ciutat de Lisboa front a altres capitals europees o grans ciutats turístiques, molt mes visitades, on realment es una "farsa" turística el que allí hi vius quan les visites. Son com un escenari. Cosa que no passa a Lisboa. Es com es i així es mostra i per això agrada.

    ResponElimina
  7. Sí, la veritat és que Lisboa és com la mostren, i fins i tot molt més. Si comences a furgar pels seus carrerons, hi ha mil i una coses per descobrir. No sé si serà igual en tots els llocs, la veritat és que no conec altres ciutats amb tanta profunditat.
    Lisboa és genial :)

    ResponElimina