divendres, 8 de març de 2013

Tres




Ereu tres. Asseguts en una taula de la Facultat de Geografia i Història, cap al fons a l'esquerra, prop de la terrassa. Reieu, reieu molt, com soleu fer sempre. Des d'una altra taula vos observava vergonyosa, que aleshores encara ho era molt, i tímidament vos somreia. Em vas fer una senyal, tu que em coneixies més, perquè anara a seure amb vosaltres. Era primer de carrera, diria que sobre abril. Quasi set mesos junts en classe i no havíem creuat més de quatre paraules. Però nunca es tarde, que dice el dicho. Va ser a través d'una cançó de Los de Marras que vam connectar. "Sexo en la calle"; què rebels, valents i liberals cantant-la a la cafetaria d'Història. Si ens vegérem per un foradet ens pixaríem de la risa, ara, passats uns anys, que ja no ens assustem de res. No puc evitar somriure encara ara quan recorde aquell moment, pràcticament acabant-nos de conéixer, cantant "Sexo en la calle" a grito pelao. Un migdia qualsevol en la cafeteria d'Història, com tants altres n'han vingut després -i els que ens queden-. 

"Esta xica pareix basca -va dir algú- té pinta d'etarra". I de nou la risa, que la teniu tan fàcil i tan apegalosa, i jo rient com una idiota les vostres tonteries. "Festejando las gracias", que diria la bibliotecària rància que tant de carinyo ens té, especialment a algun de vosaltres. A través dels festejos i les tonteries diverses ens vam anar coneixent, i vam descobrir que érem més semblants del que podia paréixer. Hores de biblioteca absolutament perdudes, voltes en cotxe per València amb la música a tota veu, visites a cases d'uns i d'altres, viatges, somriures, confessions, burles -sobretot cap a mi-, tristeses, plors, abraçades... Costaria molt fer un recompte de tots els moments que hem passat junts, i és impossible endevinar tots els que ens queden, que sens dubte seran molts -ho seran, no?!-.

L'altre dia, mentre feia un dels tants viatges en tren cap a València, tots tres em vau escriure, cadascú per la seua banda, però quasi alhora. Connexió, que se li diu. Això que saps que l'altre necessita unes parauletes, i ho vau encertar. Sempre esteu a un tir de pedra quan se vos necessita, i la veritat que això s'agraeix. Sou uns nyonyos tots tres, tot s'ha de dir, a pesar del que vulgueu aparentar. Carinyosos i dolços com la mel, encara que siga en privat, sempre a temps per donar una abraçada sincera i forta. Sí sí, vosaltres, no vos feu ara els despistats. 

Com al vers dels amants d'Estellés, no han passat massa anys, però sí moltes coses. També hem fet de València la nostra, de la Universitat la que volem. Hem cultivat el saber i hem acabat, d'això no fa tant, tancant el Standby amb una ceba monumental que a penes ens permetia matindre'ns drets. Quants sopars al Planeta, quantíssimes nits al Glop, vesprades a l'adr, fins i tot hores de sofà compartides. Qui ens pot llevar tot això? Ni el temps ni les ganes, si les tinguérem, ho esborrarien. Potser algú donaria les gràcies a Déu per haver-nos fet coincidir en el camí, però com que jo no crec en eixes coses, vos les donaré a vosaltres per tot el que abans he escrit. 

Febrer 2011

Gener 2012

Novembre 2012




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada