Olor a xocolata

La cuina fa olor a xocolata. Al banc hi ha pols blanca i al terra ha caigut una gota de llet. A l'ordinador sona una cançó: Tagarina. Pocs la coneixen, potser només els justos i necessaris. Una veu coneguda la canta, mentre de fons sona un acompanyament musical també familiar. Mentre trenque l'última closca d'ou, acaba la cançó. Abans havia sonat una rondalla de Valor i un escrit de Sole. Tot tan personal i alhora tan compartit: com el pastís. 

Hui m'he decidit a fer un bescuit. En tot el temps lliure que he tingut els darrers mesos, no se m'havia ocorregut. Diguem que la cuina tampoc és el meu fort, però un divendres de vesprada d'hivern en Benimaclet i en ple període d'examens -quan una no en té cap- pot resultar molt llarg. Per tant, i tenint en compte la proximitat del meu natalici, he decidit que la reposteria podria ser una bona opció, tot i sabent que enguany Alba no podrà fer el pastís a casa. No obstant, li portaré un trosset al nostre piset -perquè sempre serà el nostre-, a dos minuts d'on visc ara.

L'olor de la xocolata se n'ix per la porta i, pel corredor, arriba fins la sala d'estar, que aquesta vegada també fa cantó però dóna a dos carrers dels quals encara desconec el nom. Des del balconet, això sí, encara puc vore el Musical de Benimaclet, que ha canviat de mans des que vaig estar ací l'última vegada. Llàstima, allà hi vam passar grans vesprades i nits. Cap a l'altre costat albire el famós Planeta Azul. Quants records... La flaire recorre tots i cadascun dels racons de la casa, destapant així l'apetit de dos noves companyes d'aventura que m'han rebut amb un gran i grat somriure, i això sempre s'agraeix. 

El forn ja està a punt, i a la ràdio sembla que s'acaba la sessió de música i poesia a la qual enguany no vaig poder assistir. Ací, a Benimaclet, no han canviat massa coses, encara que ara ho veig tot un poc diferent. El cel està gris, i és un divendres d'aquells tranquils i solitaris com tants n'he passat ací. I molts més que en vinguen!