dimecres, 19 de març de 2014

El plaer d'arrapar les parets



Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada