dimecres, 5 de novembre de 2014

Granada




Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.  




1 comentari:

  1. Hi vaig anar-hi de jove unes vacances, amb uns 12-13 anys, ja no recordo res...

    ResponElimina