Des que vaig arribar a Guatemala, és la primera nit que la son no m'arriba tan prompte com em tape amb la doble manta del llit que m'acull. Un silenci còmode deixa pas a la reflexió quan, estirada al llit cap per amunt, deixe la mirada perduda en direcció al sostre: massa coses viscudes en tan pocs dies. I què calenteta s'està dins d'este llit, tu! Fins i tot em fa gossera trauré els braços per escriure, perquè a fora fa fred; tot i que açò siga tropical, a 2.200 metres la nit gela. Però hi ha tantes coses per explicar que com no les plasme ara que tinc un descans es desdibuixaran mitjanament, per poder deixar pas a les noves.
En una setmana en aquest beneït país he fet ja uns quants quilòmetres. Com una esponja, cal absorbir-ho i viure-ho tot en el poc temps que hi romandré. I per poder fer-ho, cal moure's. Així és que els mitjans de transport han sigut uns dels meus millors aliats des que vaig aterrar a l'aeroport de la capital, o com dirien ací, de Guate. I és que no podeu imaginar la varietat de vehicles que una pot arribar a tastar en poc més de cinc dies.
La primera impressió en recórrer els prop de huitanta quilòmetres que separen Patzún de la capital és de llibertat. Per a començar, perquè ni tan sols el cinturó et lliga: en el cotxe que em transllada no aconseguisc moure'l més de cinc centímetres, però en observar que el conductor tampoc el porta posat em tranquilitze: haurem d'adaptar-nos a les normes locals, com sempre ens han ensenyat. La tranquil·litat, però, minva en constatar la velocitat amb què el carro, nom que ací reben els cotxes, travessa les carreteres de la gran ciutat fins arribar a la panamericana que em porta al meu poble. Durant el viatge una s'acostuma, i és preferible invertir el temps en altres pensaments. Per exemple, en observar la impressionant vegetació que creix conforme passen els quilòmetres fins convertir-se en pura selva, o també la propaganda electoral que plaga tots els panells publicitaris que hi ha: queden dos mesos per a les eleccions, però la campanya electotal està en plena efervescència.
Capítol a part mereixen els autobusos guatemaltecs. Són antics autobusos escolars dels Estats Units, fàcilment identificables per als seguidors dels Simpson: el bus groc al que cada matí hi pugen Bart i Lisa es reconverteix en una discoteca en rodes en travessar Mèxic i arribar a ací. Una infinitat de colors cobreixen l'exterior dels vehicles, colors cridaners que doten als camins de certa alegria. A l'espai on habitualment hi posava "School Bus", s'hi tracta de posar els noms de tots els pobles i ciutats que travessa l'autobús, la majoria en diminutius: Guate(mala), Chimal(tenango), Pana(jachel), etc. Els agrada molt, per cert, això de retallar tots els noms. Les parades són improvisades i les portes habitualment van obertes, ja que a través d'elles assoma el cap un treballador tan important com el conductor: un home -sempre home- que crida el nom dels destins inestogablement i a una velocitat extrema: ¡guateguateguate, panapanapanapanapanaaa!
Però a banda del colorit exterior i la retaila de lemes religiosis que recorren i beneeixen el mitjà de transport, una altra cosa que crida l'atenció és l'interior. En primer lloc per com va d'atapeït: entre els seients d'un costat i l'altre del corredor sempre hi caben dues persones més que aconsegueixen clavar un quart de anca en el banquet i els altres tres quarts els aguanten enlaire amb la pressió que s'aconsegueix en ajuntar-los amb la part corresponent del veí de l'altre costat, que a penes toca el seu seient. El problema ve quan algú vol eixir: uns damunts d'altres, tots apegats, i jo amb la risa tonta, caent d'un costat a l'altre, de pensar que en qualsevol moment pegaré de tos dins d'aquella discoteca amb rodes. Perquè sí, els autobusos de Guatemala són com discoteques, amb la música llatina i romàntica tan alta que no pots ni parlar. I de tot el conjunt val més la pena que no mires la carretera, perquè si aconsegueixes ser conscient de la velocitat a la que va l'autobús per una carretera tortuosa on un cartell apunta "Frenar con motor", en eixe precís instant sí que cauries de tos!
A més de busos i cotxes, taxis improvisats, furgonetes a rebossar de gent i camionetes on la gent viatja de peu al remolque -no he tingut el gust de provar-les encara-, un dels transports més habituals és el "tuc tuc", un vehicle de tres rodes que se situa entre la moto i el cotxe i que pel corresponent a cincuanta cèntims d'euros et porta on calga, amb adrenalina inclosa. També he tingut la sort de pujar a diverses barques per a creuar des de diferents ports el llac Atitlan, sens dubte l'indret més preciós que he trobat aquesta setmana. N'hi ha de públiques i de privades, i en totes elles has de regatejar el preu, cosa que tots els que em coneixeu sabeu que odie profundament, però a tot s'acostuma una. Els primers viatges em situava a la punta per a notar l'aigua pegant fort a la cara i poder gaudir del paisatge, observar els volcans de envolten el llac i les boires que juguen a amagar-se entre els lloms de les muntanyes. A la cinquena ja m'agafava un seient "interior", on una lona de plàstic aconsegueix tapar mitjanament les gotes i es pot disfrutar igualment de l'impressionant paisatge que brinda aquest meravellós país.
Amb el record de l'aigua fresca de la barca i dels acollidors ports del llac torne a tapar-me amb la manta doble. Una respiració llunyana em recorda que no estic sola a l'habitació, però ja ens hem acostumat als silencis còmodes, moltes vegades necessaris. Guatemala viu a un altre ritme, molt més tranquil a pesar de la velocitat en les carreteres, i crec que ràpidament ens estem fent a ell: ho delata la nostra respiració tranquil·la, quasi imperceptible.
Unes fotos d'estos dies pel llac per a que entengueu d'alguna manera el que retenen les meues pupil·les. Bona nti!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada