diumenge, 30 d’agost del 2015

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 



Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 







A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada