dijous, 3 de març de 2016

I tu, sols tu


Just ara fa sis anys i mig que arribava a València, amb una maleta plena de coses i, al fons, algunes experiències que aleshores ho eren tot per a mi. Tenia dihuit anys i encara no era conscient de les ganes que tenia de menjar-me el món, tot i que el fet d'anar a la universitat i "d'emancipar-me" (gràcies, pares) sabia que m'obriria moltes portes. Amb unes quantes amistats i tota la inexperiència vaig aterrar en aquesta ciutat, un tros de la qual acabe de recórrer en bici, al caliu d'una nit tranquil·la i primaverenca. 

Torne a casa tretze hores després d'haver eixit en un dia de feina intensa i de reflexions. Hui se'ns ha fet de nit al Consell de la Joventut, entitat en què hi participe des de fa uns mesos i de la qual crec que en podré aprendre molt. Per a la meua sort, l'autobús ha passat just un minut abans que jo arribara a la parada, i he hagut d'agafar el Valenbisi. Recorria Blasco Ibàñez sentint l'aire córrer al meu voltant i observant-ho tot, amb una parsimònia pròpia d'aquella a qui ningú l'espera. Eixa era jo, sense bateria al mòbil (gràcies també) i amb moltes coses dins del cap, mirant cada racó d'eixa avinguda que tant m'ha donat.

Pensava, mentre venia, en la gent bonica que hi ha pel món i en aquesta ciutat. El Consell és un exemple de punt de trobada de moltes d'elles. També ho és Benimaclet, el barri on em dirigisc i on hi visc també des d'aquell setembre del 2009 en què València em va obrir les portes; el meu barri, què collons. I sis anys després, encara dia a dia conec gent que em sorpren, que (re)descobrisc i que em fa aprendre continuament. Les coses han canviat molt, han passat molts anys, i per suposat moltes coses. Però com més passen els dies més convençuda estic que el procés d'aprenentatge és creixent cada dia, inacabable, i també de quantes coses em queden, encara, per desaprendre. 

Fa una nit agradable, per compartir amb tota la gent amable que m'envolta actualment, però estic sola, i això em fa estranyament feliç. Ho parlava aquesta vesprada amb la principal companya d'aventures que m'ha brindat aquesta ciutat, Alba, amb qui vaig iniciar aquest viatge i que per primera vegada hui ha vingut a visitar-me a la feina. Que sí, que tinc feina, i això també em fa molt feliç. En parlàvem de la importància de la independència, de l'autonomia de cadascuna de nosaltres, de la felicitat personal. Com hem crescut, Albeta! Com hem canviat i quant que m'alegre.

La banda sonora del viatge fins a casa dins el meu cap era El Diluvi. No sabria triar una cançó, cadascuna d'elles representa una part del que em passa per la ment ara mateix. Ningú m'espera, persones dolces i regust agredolç, i tinc molts motius, perquè vull, i l'alegria i la tres voltes rebel... Feia mesos que no trobava un moment per escriure, o més bé no em venien les ganes, i ara tinc tantes coses a dir que no sabria com condensar-les.

València, què bonica, què dolça tu i la teua gent, quantes coses he aprés i quantíssimes més em queden per saber. Gràcies per fer el dia a dia tan planer, gràcies pels somriures i les lluites que ens brindes i ens dones. Ets una dona amb els braços oberts i els punys amunt a qui cada dia vull apropar-me més i a qui admire. Ets la meua ciutat, tot i que fins fa poc no n'he sigut conscient. I, sense voluntat de possessió, vull explotar-te i respectar-te tant com puga. Sis anys i mig després m'has donat tantes coses que ja no caben a aquella maleta que portava amb mi el primer dia, però, el que és encara millor, tu i la teua gent em fareu omplir-ne moltíssimes més. Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada