dissabte, 4 de febrer del 2017

Em plau voltar la meua vida...

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.


El foc encés que va cremant lentament i el gos dormint dolçament al costat, mentre sonen uns acords de guitarra desafinats. El punteig de Vestida de nit i l'acompanyament de Viatge a Itaca, amb guitarra, flauta i veu femenina. El papa tocant els acords que aquell dia tu vas anotar a una llibreta, i jo cantant, "como quisiera poder vivir sin aaaaaire". Que a fora ploga a cànters i busquem la calidesa dels nostres cossos nus, tímidament i lenta, fins a fondre'ns en un sol ésser. Un orgasme a tres veus i discontinu. Les mans de més de dos persones enllaçades pel carrer. Una havanera cantada entre riures al mig del camp. Mirar la platja, tota sola, i jugar amb la sorra entre els peus blancs. Mirar cremar les brases i que les galtes es pinten de color roig. Mirar les estreles des d'algun terrat, estirades a terra; des d'algun balcó, assenyalant amb els dits. Abraçar-te, de puntetes. Abraçar-nos, acaronar-me. No perdre el contacte amb l'altre cos en tota la nit; si fa calor, tocar-nos amb la punta del dit gros. Un debat polític, un altre lingüístic. Els llibres compartits i les dedicatòries. Un viatge sense diners. Un sospir profund. Una mirada furtiva des de l'altra punta de la sala, del carrer. Les passejades del dissabte de matí, les xarrades de matinada, els cigarrets compartits.

Un canut vora la llar de foc, amb la guitarra, la mirada, el llibre, el somriure, l'havanera, la llibreta, els orgasmes, les abraçades, les xarrades. I de fons, Cançó de suburbi, que hui l'Ovidi fa anys i el de la Sílvia i el Toti és un bon homenatge.

Què és, si tot això, la vida?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada