Els errejons de les nostres vides

La ràbia que tinc dins no m’ha deixat dormir bé. No és per Errejón, no m’ha decebut, el pitjor de tot, com deia ahir una amiga, és que ni tan sols ens ha sorprès. Té el perfil: amb poder, capacitat discursiva, intel·ligent, vestit de feminista… El perfecte narcisista manipulador, moltes els hem patit i sabem que es tarda temps a ser conscient de quin tipus de persona és la que tens al costat. Malgrat que, després, sempre pensem: quina malícia, si hi havia senyals des de primera hora. També en aquest cas sembla que era així. Llig a les xarxes, en perfils de persones -sobretot dones- de l’àmbit polític institucional que conec, que era un tema comentat. Que t’hi advertien sobre ell si compartíeu cercle. Publica una periodista que en cercles mediàtics també se sabia. En les comunicacions oficials del seu partit polític es veu de lluny com intenten dissimular que hi havia indicis clars. Malgrat tot, no s’ha mogut cap fil fins que la cosa ja era insostenible, després que una persona anònima explicara a través de Cristina Fallaràs -gràcies, Cristina- el que havia patit amb ell i, per art de màgia, tothom sapiguera de qui s’estava parlant. Justament perquè hi havia indicis. 

Repetisc que no és per Errejón. Aquest cas només ens torna a posar damunt la taula el que ja sabem: que l’assetjador, l’abusador, el violador no és aquell senyor bavós amb fama de bavós a qui se li veu a un quilòmetre de lluny la seua actitud masclista. Aquest també, però la diferència és que al senyor bavós te l’esperes. El violador, l’assetjador, l’abusador és el teu company de feina que aprofita per refregar-se amb tu en els sopars d’empresa; l’assetjador és aquell amic que mai va entendre un no com a resposta; el violador és el teu germà o el nòvio de ta mare; l’abusador és aquell professor interessant que aprofita el poder que té sobre les seues alumnes; l’assetjador és el teu ex amb qui vas viure moments fabulosos i que ara no et deixa refer la teua vida; el violador és aquell col·lega que et fa xantatge perquè tanques la boca del que va passar aquella nit de festa. I que l’assetjador, l’abusador, el violador siga aquest tipus de persona que de cara enfora es posa una disfressa de feminista d’esquerres solidari i enrotllat, ens ho posa, si cap, encara més difícil. 

Qui ho ha patit ho sap. Si denunciar qualsevol cas de violència o assetjament per motiu de gènere és complicat, quan l’agressor té aquest perfil hi ha una dificultat afegida. Encara més quan es tracta d’eixa violència subtil difícil d’identificar. Encara més quan l’altra persona és - i ho solen ser - un narcisista manipulador de manual que sap perfectament com utilitzar les paraules. La carta d’Errejón n’és un claríssim exemple: paraules enrevessades que ens costen d’entendre, que no reconeixen res, i que a més el victimitzen a ell, damnificat del sistema patriarcal i que -oh, gràcies- va a teràpia. El cost personal d’assenyalar aquests casos quan n’eres la víctima és molt elevat, et sents qüestionada, penses que la gent no et creurà, tens paranoies amb el que les persones que teniu en comú el teu assetjador i tu pensarà sobre tu, i fins i tot dubtes de la teua pròpia versió. Però després passa alguna cosa així, salta a la palestra un cas com aquest, i pots veure com es repeteixen patrons i com, quan la víctima és una altra dona, ho veus tan clar i evident. 

És per això que les persones que en som conscients sense ser les víctimes no podem seguir callant. #SeAcabó, però no només perquè les que ho han patit parlen, sinó perquè les que ho veiem en les actituds de companys, amics, familiars o coneguts hem de començar a prendre partit en l’assumpte. No podem seguir deixant passar els comentaris que ens arriben, i quan per fi rebenta tot, dir: “és cert, jo també havia sentit alguna cosa”. I no parle de linxaments o assenyalaments públics, mai m’han agradat, malgrat que en casos de representats polítics siguen també necessaris. Crec que si començàrem a abordar els problemes molt abans que ens exploten en la cara, no seria necessari arribar a aquest assenyalament destructor per als agressors. Perquè sí, resulta que nosaltres, a més de ser les víctimes, també ens hem de preocupar i ens preocupem per com se sentirà l’agressor, per si la manera en què estem denunciant és vàlida i proporcional, per com podrà refer la seua vida després de tot açò. Perquè en definitiva, l’única cosa que volem, és que no hi haja més errejons en les nostres vides. 

Ma mare és governanta

Recorde que un dia a l’escola ens van fer, en veu alta, la típica pregunta de “a què es dediquen els vostres pares”. Quan va arribar el meu torn vaig dir que ma mare era “governanta”, i recorde també que un xiquet de la classe va preguntar amb innocència: i què governa? I vaig dir, ràpid: “un hotel”. Aquella pregunta em va fer pensar, la veritat és que no ho tenia massa clar. Sabia que ma mare treballava en un hotel i que anava cada dia vestida amb un uniforme que bé podria ser de secretària, de cambrera de bar o d’hostessa d’avió: falda de tubo i jaqueta de traje blau fosc i camisa blanca. No sé si aquella pregunta va tindre alguna cosa a vore ni com ni quan vaig saber bé a què es dedicava ma mare realment: “governanta” volia dir que era qui organitzava la feina de les treballadores de la neteja de l’hotel, un lloc al qual havia arribat després de netejar la merda de molta gent, entre altres feines que no ve al cas esmentar ací. 

Esta nit parle amb ella per telèfon i em conta, entre altres misèries, que les xiques (sempre s’ha referit així a les treballadores de la neteja amb qui treballa) no han cobrat este mes, l’empresa externa per qui estan contractades no els paga, i tot el que això suposa a persones ja de per si precàries (estigueu segures que ningú fa eixa faena si no és per necessitat). Aprofite i li parle de l’article de Bibiana Collado que m’ha agradat i avergonyit a parts iguals aquests dies. Li faig la pregunta: tu pots recordar la cara de qui netejava a la teua escola? No, tampoc se’n recorda. Diu que pot recordar fins i tot la cuinera, però les netejadores no. “Jo anava amb la iaia a netejar una escola amb 15 anys”, comenta. I rememorem aquell capítol del llibre de Bibiana Collado, Yeguas Exhaustas, que tant ens ha agradat i remogut a les dos, en què la protagonista explica que les úniques piscines que coneixia eren les dels xalets on netejava sa mare. D’ací venim, la nostra família. 

D’ací venim i que prompte ens n’oblidem. Em fa molta vergonya reconéixer que no em sé el nom de les dones que treballen netejant les aules del centre on duc tres cursos seguits treballant. I jo que em pensava que era de les profes guais, aquell dia que vaig llegir la frase de “hi ha dos tipus de professors, els que saluden el personal de neteja i els que no”. Em pensava que sobrava amb dir-los un bon dia amb un somriure o conversar amb elles sobre el temps. M’avergonyeix pensar que haja pogut tractar amb menyspreu -per mínim que siga- eixes persones que també són ma mare i són les meues àvies. Estes dos últimes, per cert, van ser els meus avantpassats més propers que havien viscut a València abans que jo, tot i ser de Sella les dos. Havien vingut, als anys 40, al que es coneixia com “estar en amo”, és a dir, treballar com a dona per a tot per a persones riques que vivien a la ciutat. De les dos famílies que van crear, només un tio meu -el més jove- va cursar estudis superiors, i pocs cosins ho hem fet després. Però, com bé explica Collado a la seua novel·la, la classe ens travessa tota la vida i ni tan sols passar per la universitat ens iguala, ans al contrari, sovint ens fa ser conscients d’on venim quan ens comparem amb companyes que tenen pares i mares amb professions elevades, parlen citant autors des del primer dia, o porten roba d’una marca que ni tan sols conec. 

Malgrat la classe, a casa sempre han intentat que no ens faltaren llibres. L’àvia Paquita, qui recentment ens ha deixat, va haver d’abandonar l’escola ben petita, però sempre l’he coneguda amb un llibre entre mans, fins i tot quan va perdre la vista va aprendre a llegir amb la seua tauleta digital, en la qual podia ampliar les lletres. A la ràdio de l’àvia, a més, sempre hi havia sintonitzada la clàssica de Catalunya Ràdio. Què feia, aquella dona criada en un mas de Sella amb tan poca educació reglada, llegint llibres i sentint música clàssica? Escrivia també, potser era, com algú ha dit, i segons per a quines coses, una dona avançada al seu temps. I tornant a Yeguas Exhaustas -el títol per cert fa referència a les dones com ma mare i com la de la protagonista del llibre- i el capítol on explica per què la música que escolten els teus avantpassats defineix la classe a què pertanys, he de dir que mai he vist a ma mare disfrutar tant com quan escoltava i cantava Estopa a tota veu que, per cert, són del seu barri de Cornellà al que van migrar els meus avis als anys 50, com podeu imaginar, a treballar a destall. 

Si hui em feren la mateixa pregunta que em van fer aquell dia a l’escola, per desgràcia, respondria el mateix: la mama encara és governanta. I dic per desgràcia no perquè em semble una feina indigna, sinó perquè pense que ma mare, amb 60 anys a les costelles i treballant des dels 15 en feines d’aquest estil, hauria de poder estar ja jubilada descansant i no treballant infinites hores en estius insuportables com els que estem vivint últimament. Per sort, o més bé perquè ella s’ho ha lluitat, ja no porta aquell traje de falda de tubo i pot calçar esportives. Sempre m’ha enorgullit de ma mare que ha sigut una governanta del costat de les treballadores. A veure si ara que comença el curs jo i moltes altres som capaces de, com ella, ser-ho de veritat.