Ma mare és governanta

Recorde que un dia a l’escola ens van fer, en veu alta, la típica pregunta de “a què es dediquen els vostres pares”. Quan va arribar el meu torn vaig dir que ma mare era “governanta”, i recorde també que un xiquet de la classe va preguntar amb innocència: i què governa? I vaig dir, ràpid: “un hotel”. Aquella pregunta em va fer pensar, la veritat és que no ho tenia massa clar. Sabia que ma mare treballava en un hotel i que anava cada dia vestida amb un uniforme que bé podria ser de secretària, de cambrera de bar o d’hostessa d’avió: falda de tubo i jaqueta de traje blau fosc i camisa blanca. No sé si aquella pregunta va tindre alguna cosa a vore ni com ni quan vaig saber bé a què es dedicava ma mare realment: “governanta” volia dir que era qui organitzava la feina de les treballadores de la neteja de l’hotel, un lloc al qual havia arribat després de netejar la merda de molta gent, entre altres feines que no ve al cas esmentar ací. 

Esta nit parle amb ella per telèfon i em conta, entre altres misèries, que les xiques (sempre s’ha referit així a les treballadores de la neteja amb qui treballa) no han cobrat este mes, l’empresa externa per qui estan contractades no els paga, i tot el que això suposa a persones ja de per si precàries (estigueu segures que ningú fa eixa faena si no és per necessitat). Aprofite i li parle de l’article de Bibiana Collado que m’ha agradat i avergonyit a parts iguals aquests dies. Li faig la pregunta: tu pots recordar la cara de qui netejava a la teua escola? No, tampoc se’n recorda. Diu que pot recordar fins i tot la cuinera, però les netejadores no. “Jo anava amb la iaia a netejar una escola amb 15 anys”, comenta. I rememorem aquell capítol del llibre de Bibiana Collado, Yeguas Exhaustas, que tant ens ha agradat i remogut a les dos, en què la protagonista explica que les úniques piscines que coneixia eren les dels xalets on netejava sa mare. D’ací venim, la nostra família. 

D’ací venim i que prompte ens n’oblidem. Em fa molta vergonya reconéixer que no em sé el nom de les dones que treballen netejant les aules del centre on duc tres cursos seguits treballant. I jo que em pensava que era de les profes guais, aquell dia que vaig llegir la frase de “hi ha dos tipus de professors, els que saluden el personal de neteja i els que no”. Em pensava que sobrava amb dir-los un bon dia amb un somriure o conversar amb elles sobre el temps. M’avergonyeix pensar que haja pogut tractar amb menyspreu -per mínim que siga- eixes persones que també són ma mare i són les meues àvies. Estes dos últimes, per cert, van ser els meus avantpassats més propers que havien viscut a València abans que jo, tot i ser de Sella les dos. Havien vingut, als anys 40, al que es coneixia com “estar en amo”, és a dir, treballar com a dona per a tot per a persones riques que vivien a la ciutat. De les dos famílies que van crear, només un tio meu -el més jove- va cursar estudis superiors, i pocs cosins ho hem fet després. Però, com bé explica Collado a la seua novel·la, la classe ens travessa tota la vida i ni tan sols passar per la universitat ens iguala, ans al contrari, sovint ens fa ser conscients d’on venim quan ens comparem amb companyes que tenen pares i mares amb professions elevades, parlen citant autors des del primer dia, o porten roba d’una marca que ni tan sols conec. 

Malgrat la classe, a casa sempre han intentat que no ens faltaren llibres. L’àvia Paquita, qui recentment ens ha deixat, va haver d’abandonar l’escola ben petita, però sempre l’he coneguda amb un llibre entre mans, fins i tot quan va perdre la vista va aprendre a llegir amb la seua tauleta digital, en la qual podia ampliar les lletres. A la ràdio de l’àvia, a més, sempre hi havia sintonitzada la clàssica de Catalunya Ràdio. Què feia, aquella dona criada en un mas de Sella amb tan poca educació reglada, llegint llibres i sentint música clàssica? Escrivia també, potser era, com algú ha dit, i segons per a quines coses, una dona avançada al seu temps. I tornant a Yeguas Exhaustas -el títol per cert fa referència a les dones com ma mare i com la de la protagonista del llibre- i el capítol on explica per què la música que escolten els teus avantpassats defineix la classe a què pertanys, he de dir que mai he vist a ma mare disfrutar tant com quan escoltava i cantava Estopa a tota veu que, per cert, són del seu barri de Cornellà al que van migrar els meus avis als anys 50, com podeu imaginar, a treballar a destall. 

Si hui em feren la mateixa pregunta que em van fer aquell dia a l’escola, per desgràcia, respondria el mateix: la mama encara és governanta. I dic per desgràcia no perquè em semble una feina indigna, sinó perquè pense que ma mare, amb 60 anys a les costelles i treballant des dels 15 en feines d’aquest estil, hauria de poder estar ja jubilada descansant i no treballant infinites hores en estius insuportables com els que estem vivint últimament. Per sort, o més bé perquè ella s’ho ha lluitat, ja no porta aquell traje de falda de tubo i pot calçar esportives. Sempre m’ha enorgullit de ma mare que ha sigut una governanta del costat de les treballadores. A veure si ara que comença el curs jo i moltes altres som capaces de, com ella, ser-ho de veritat.