La funció de Nadal

Ens fem grans a passes gegants. Dies com hui ens ho recorden. Nadal, Cap d’Any, Reis i tot el reguitzell de dates per a celebrar venen a recordar-nos, entre altres, que les coses ja no són com abans. De xiquetes les vivíem amb la il·lusió de la innocència: els infants -i parle sempre des del lloc del món i amb les condicions en què jo he viscut- es converteixen en el centre d’atenció de les famílies, gaudeixen de les vacances escolars, visiten avis, cosines i altres familiars absents en el dia a dia i reben estima i regals i són feliços. Per als adolescents, es tracta d’unes dates lliures d’estudi i d’escola, de retrobar-se amb les amigues, veure la família però fugir tan prompte com es puga del sopar per acudir a la festa nocturna de torn que porta aparellat cadascun dels esdeveniments nadalencs. Recorde com si fora ahir quan anàvem trobant-nos les amigues després del sopar de Nadal i escalfàvem motors -i alguna altra cosa- per a la festa. O les hores que dedicàvem a “arreglar-nos” tota la vesprada del 31 de desembre per acudir al sopar de la plaça del poble i que se’ns fera de dia. I l’endemà, a dormir fins que el cos diguera ja ho tinc bé. 

En l’edat adulta, però, ja queden pocs grams d’aquella innocència infantil. Aquelles criatures que anteriorment havien sigut el centre d’atenció passen a ser tan sols un element més del decorat nadalenc que suposa la família. A mesura que ens fem grans comencem a ser conscients de la gran paròdia que són sovint les trobades familiars, a conéixer els drames que s’amaguen rere els falsos somriures, o fins i tot hem tingut temps de gestar els nostres propis conflictes amb algun dels membres del clan. A banda de saber que els reis són els pares (i les mares, per cert, sobretot les mares), sabem que aquell i aquella altra no es parlen i hui faran el paperot, entenem les mirades còmplices entre dos persones de la taula, ens mosseguem els llavis davant el comentari fora de lloc del familiar de torn. Ens salva, potser, que a esta edat, quan el guió no ens interessa, podem utilitzar sense manies l’excusa del cigarret per abandonar momentàniament l’escenari i el pati de butaques de la funció a la qual hem estat convidades per a formar-ne part de l’elenc.

Al drama familiar se suma el de l’amistat. És quan ens fem adultes quan el ritme de les amigues comencen a anar descompassats. És en eixe moment quan les nostres vides ja no ballen totes el mateix temps. Unes tenen fills i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes tenen parella i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes s’han comprat una casa i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes han construït i mantenen una família normativa i altres no, les que no volen i les que no poden. Xicotetes diferències que fan, si més no, diverses les taules dels dinars de retrobaments d’amistats. Sovint passa que entre estos subgrups d’amigues, a totes les del club del “no”, se’ls pressuposa que és perquè “no poden”. De manera que si no tens ni família normativa, ni casa en propietat, ni parella, ni fills -i, a més, eres dona- poden caure sobre tu dues lloses: la de la ignorància (ningú et pregunta perquè no saben de què parlar amb tu) o la de la compassió: la gent se’n compadeix de tu i intenta buscar-te nòvio en la festa de Cap d’Any o obrir-te un perfil al Tinder, et mira amb condescendència quan ix el tema de la criança o et plany perquè encara vius de lloguer o compartint pis. Això sí, ningú no s’oferirà a pagar-te l’entrada d’una casa. Tampoc t’han preguntat per quina opció vital és la teua.

El que passa en l’edat adulta més adulta encara no ho sé, ni crec que siga igual en la nostra generació que en les anteriors. Sincerament, sense filles, parelles, cases ni famílies normatives, les bases de les celebracions nadalenques tremolen. Per sort, no em veig a cap de totes les meues amigues d’aquest club selecte del “no” cuinant el piscolabis de l’obra teatral principal del calendari anual. Algunes, valentes, ja han començat a viatjar en estes dates lluny dels ambients on se les pressuposa. D’altres viuen contentes aquestes celebracions -i també està bé!-. Moltes ens trobem en eixe espai incert de no voler abandonar-les perquè conservem el pes de la família o perquè en part ens agraden, però no podem evitar sentir-nos estranyes en molts dels ambients que visitem del 24 de desembre al 6 de gener. Canviem el guió o esguerrem les entrades?