dissabte, 11 de juny de 2011

Alba, o dos anys a València

He entrat a l'habitació després d'una passejada nocturna per València i he trobat una espècie de caixeta damunt de llit, enllaçada amb una cinta verda que em resulta familiar. M'he quedat sorpresa. Què voldrà dir? M'he apropat i me n'he adonat que no és una caixa, sinó un àlbum verd. Li he llevat el llaç tremolosa, com sempre que obric un regal, i dins he trobat els millors records de dos anys a aquesta ciutat, recollits per potser la persona amb qui més temps he passat: tu. M'has fet plorar, xiqueta.

La músca ens va unir, sí. Gràcies a ella ens vam conéixer a aquell conservatori que freqüentàvem dia sí dia també i d'on ara podem contar tantes anècdotes. I de la música del conservatori, vam passar a la música de la terreta, als concertets pels pobles de La Marina i a les manis de València. Crec que això va ser el que va rematar que ens portàrem tan bé: que teniem gustos i pensaments pareguts, i que coincidíem en diferents llocs, més enllà de les aules on ens havíem conegut. Amb tu vaig alçar les copes més fortes i vaig ballar al ritme de l'ska sense parar. Amb tu també he ballat al Winston com una boja després dels concerts del conservatori i he viscut situacions inconfessables. I crec que d'un d'eixos concerts que derivaria en Winston i molts bailoteos, va sorgir la idea de vindre a viure juntes a València. La veritat és que en cap moment em vaig plantejar que les coses no pugueren anar bé amb tu. Aleshores no ens coneixíem tant com ara, però sempre ens havíem portat bé i dubtava que mai poguérem tindre cap problema.



Així que amb tota la il·lusió del món, com m'has dit tu, vam vindre amb dues amigues més cap a la city, a encetar eixa nova vida que tots ens havien pintat tan bé: la vida universitària. I la veritat és que no s'equivocaven massa: no ens ha faltat mai el riure, tampoc la festa, ni alguna vespradeta de platja, hores d'estudi perdudes en el sofà i nits llargues que acabarien de dia. Però mentiria si diguera que tot ha sigut glòria en estos dos anys que hem viscut juntes: també hem tingut els nostres moments, una i l'altra, i puc dir clarament que sempre que ho he necessitat has estat a punt per apropar-te a la meua habitació i donar-me una abraçada forta. De vegades no sabem què dir-nos, però sabem que ens estimem, i amb això em sobra. A més, i perquè quede constància, cal dir que a la univeristat també s'estudia, i que a banda de festes també hem compartit hores de biblioteca -de vegades també fins les tantes de la nit-. 



L'any passat vam viure les primeres experiències, el primer any fora de casa i les primeres lamentacions a la cuina -sobretot jo-. Vam ser més independents que mai no ho havíem sigut, i ens vam convertir en una espècie de germanes sense pares, que s'ajudaven en tot. Enguany hem canviat de pis, i hem tingut noves companyes, noves habitacions -xicotetes, com sempre- i noves experiències. Hem passat més moments durs i fins i tot ens hem adormit juntes al sofà esperant que es fera l'hora d'anar al Glop. M'has fet de mare, ho he de confessar, en moltes situacions. Sobretot t'he d'agrair -i crec que no sóc l'única- els dies que m'has fet el dinar o el sopar, així com les paelles de Pepita que menjàvem l'any passat cada dijous. Ho hauré d'admetre: després de dos anys fora de casa, continue sense tindre ni idea de cuinar, i tu ho fas requetebé. Ens hem foradat les orelles juntes, i hem anat a totes i cadascuna de les manifestacions que hem pogut. A més, hem sigut indignades algunes vesprades, matins i nits a la Plaça del Quinze de Maig.



L'any que ve me'n vaig, però només per a uns mesos. No estaré massa lluny, just a l'altra punta d'aquesta península que acostumen a anomenar hispànica. Espere que, tot i que jo no estiga, continues tu la revolució pel teu compte, perquè saps que quan torne seguiré en la mateixa línia. Me'n recordaré molt de tu, de vosaltres, quan estiga allà a Lisboa amb noves companyes, que estic segura que en cap cas vos igualaran. I quan necessite una abraçada, potser no hi haja ningú com tu per a donar-me-la. Però així quan torne ho reviurem tot amb més força. Perquè ja t'advertisc que quan torne, tornaré ací, a esta casa, a este caixonet d'habitació que espere que em guardeu bé durant els primers cinc mesos del curs. Vos esperaré, a tu i a totes, amb les portes ben obertes allà on vaja. I t'ho advertisc també: com no vingues a vore'm, te'n recordes. 


Potser de vegades, com ja t'he dit, ens costa dir-nos les coses. I no és que siguem precisament fredes, nosaltres, però hi ha coses que costa dir. Com que l'escriptura sempre és per a mi una eixida, com bé saps, aprofite estes línies per a dir-te que quan vaig decidir vindre a viure amb tu, tot i que ja sabia que no tindríem problemes, no pensava que poguera ser tan agradable. Aquests dos anys hem fet dels pisets on hem estat la nostra casa, i hem tingut la sensació que baixar a La Marina era anar, i no tornar. Hem vist sèries, hem decorat el saló i fins i tot hem culminat les parets amb una senyera. Així que done gràcies d'haver pres aquella decisió vestides de negre amb l'instrument a la mà, perquè sé que d'aquelles primeres hores d'orquesta ha sorgit una amistat molt gran, que ni lisboes ni portugals ni ningú podrà trencar.

T'estime, Alba 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada