diumenge, 5 de juny de 2011

Per l'educació en valencià, a qui tant li dec

Entre el pocs records que encara conserve de l'escola de Sella, on vaig fer fins segon de primària, està el de la Trobada d'Escoles en Valencià que vam fer al poble. Guarde una imatge en què anàvem Iris i jo portant uns cartellets no sé de què, obrint la cercavila que féiem per alguns carrers, seguides per moltes escoles de la Marina Baixa. També ens recorde damunt de l'escenari, esperant mentre cada poble pujava, ordenadament, a deixar la seua peça del puzle que finalment conformaria un dibuix molt bonic, de Cazorla, del nostre poble. Els carrers plens de paraetes i tallers, i poca cosa més és el que em ve al cap. Per les fotos i les històries que conten els pares també recorde altres trobades, així com per mi mateixa rememore les últimes a les quals vaig anar, ja més majoreta i a l'institut, per curiositat. Em venen al cap ara les de l'Alfàs, Finestrat o Benidorm.

La Trobada era tota una institució, un d'eixos dies claus de l'any. Samarreta ben posada, mocadoret de Sella al coll, i cap on tocara. Amb els tallers ens entreteníem i amb els teatres del carrer ens divertíem. Jo, fent-me la valenta, corria cap als correfocs, tot i que em feien molta por els dimonis. Allà et trobaves amb gent de tota la comarca, i senties parlar valencià a tothora. Aleshores jo encara no em plantejava si la gent el parlava o no, si era important o no estudiar-lo, ni tan sols quin era el significat d'aquell dia tan esperat en què m'ho passava tan bé. Això ho vaig entendre de més majoreta, quan ja no anava a la Trobada només pels tallers o els correfocs -que també-, sinó per la consciència de la problemàtica amb la llengua (també pels concertets de rock que es feien de nit, tot s'ha de dir). 

De l'escola de Sella, tampoc no recorde si les classes les féiem en valencià o en castellà. Tampoc no em preocupava. Però sí que recorde que quan vaig anar a Benidorm, amb huit anys, tenia una classe molt reduïda, de deu persones, i això es devia a la línia. Alumnes de línia i alumnes de castellà érem com dos móns diferents, com si cadascú fora d'un univers i no ens poguérem barrejar. Però la veritat és que amb els anys eixes barreres també es van trencar, i sempre vaig estar molt contenta d'haver caigut en aquella classe, on el millor era el que traïa més deus i de la qual encara conserve bons amics. Això va fer que el nivell fora elevat, i que després, a l'institut, tots ens desenvolupàrem amb certa facilitat. I no sé si això era degut a la línia o no, però moltes pistes apunten que sí. 

Quan vam acabar el batxillerat, pràcticament els mateixos amb qui m'havia trobat a l'escola deu anys abans, tots dominàvem tant el castellà com el valencià, perfectament. Cas a part era el dels alumnes que mai no havien anat a línia: de valencià no en sabien absolutament res, i tampoc no tenien cap intenció d'aprendre'n. I aquests, per desgràcia, eren molt majors en nombre que nosaltres: a tercer de l'ESO els alumnes de línia no conformaríem ni el 20% de la totalitat. 

Sempre he estat orgullosa d'haver rebut l'educació que els meus pares em van donar. Considere que m'he format bé, i que en temes de llengües, deixant de banda l'anglés, em puc defendre perfectament en les dues oficials de la meua terra. I en eixe llarg trajecte que ha sigut -i encara és- la meua formació, li done un pes ben gran al fet d'haver anat a línia, d'haver assistit a tantes Trobades. Crec que ha sigut essencial per a conformar la persona que hui sóc.

Fa uns dies m'explicaven que Font de Mora havia anunciat que llevaria les lìnies per a aplicar un altre programa lingüístic que al govern del PP li semblava més adient. Em lamentava pel que tot això pot suposar, per pensar que la lluita que ha portat a terme la gent com els meus pares se n'anirà a fer la mà. També per comprovar que una vegada més els polítics fan de lingüistes, i corroborar allò de que del valencià tot el món opina sense saber-ne. Mosquejada per tot això, ahir vaig anar a la Trobada de Relleu, l'última d'enguany. El meu poble, per a més inri, no hi participava, i això em va empényer a anar-hi per a constatar -i així va ser- que molts sellardos hi assistirien i no hi hauria cap taller del nostre poble. La veritat és que quan passen els anys, les coses es veuen d'una altra manera: els tallers, com ha de ser, van dirigits a xiquets i normalment a algú de vint anys no li interessen massa. Però llevat d'això, vaig trobar l'acte un poc buit...el recordava més grandiós, la veritat. I en un lloc on l'harmonia envers la llengua se suposa que ha de regnar, donada la causa per què es fa, no esperava trobar-me cap problema com el que allà es va donar: l'alcalde de Relleu va prohibir que es llegira un manifest en contra de la proposta de Font de Mora, advertint que avisaria a la Policia Local si no feien cas i aclarint que el manifest es podia repartir entre la gent, però no llegir-lo.

No sé, de vegades sobren les paraules. Només em queda dir que eixa censura, eixa retallada a la llibertat d'expressió -ara que estic estudiant Història de la Comunicació Social- és pròpia del segle XIX o del franquisme, però en cap cas de l'actualitat en un país suposadament democràtic. 

Fem força per defensar la nostra llengua, tan digna com totes les altres, que els governants actuals volen deixar pel camí de la nostra història. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada