diumenge, 4 de setembre de 2011

Homenatge a Estellés

Fa ara huitanta-set anys naixia al poble de Burjassot Vicent Andrés Estellés, un valencià que no massa temps després es convertiria en una de les figures més importants de la nostra literatura. Són molts els escrits que s'han fet hui per homenatjar-lo -n'he trobat a faltar als mitjans de comunicació-. Jo també em vull sumar.

Estellés és el poeta de la quotidianitat per excel·lència. Eixa quotidianitat que demostra als seus versos ens fa viure la seua poesia com si fora nostra, com si descriguera cadascun dels moviments que fem durant el dia. A més, les seues lletres estan plagades d'un sabor mediterrani que és impossible que ens deixen indiferents als que habitem aquestes terres.

L'artista, qui abans de dedicar-se a la poesia també va escriure teatre, va haver de deixar d'estudiar per la guerra, però tot i això, conten que mai no va deixar de llegir: Garcia Lorca, Teodor Llorente o Josep Carner van ser alguns dels autors en què el poeta de Burjassot es va formar. D'aquesta avidesa per les lletres naixia anys més tard la seua poesia, i també els seus articles. Perquè Estellés, a més d'escriptor, fou també periodista, arribant a ser redactor en cap de Las Províncias cap a la década dels seixanta.

Com bé diu Joan Fuster, “Estellés escriu des del poble”. I és que les seues descripcions quotidianes encaixen perfectament amb la vida als pobles valencias. Per a més inri, el poeta també escriu molt sobre València. A aquells que hem viscut al Cap i Casal, ni que siga per dos anys, els passatges que se situen a la ciutat ens fan identificar-nos plenament. Més encara si a la capital també ens hem enamorat. Qui no s'ha sentit mai identificat amb “No hi havia a València dos amants com nosaltres”? Tots ens hem sentit aquests amants especials alguna vegada, corrent pels carrers del Carme agafats de la mà. 

Estellés, a més, escriu sense tabús sobre el sexe. Marc em diria que era un vell verd, però si ho mirem més profundament i amb més seriositat, podem dir que no té vergonya de parlar de la carnalitat i el sexe en el seu estat més brut, qüestions que, es nota, el commouen, i que, per molt que ens coste de parlar-ne, també reflexa l'esperit valencià. I si parlem de valenciania, cal no oblidar el gran amor que el poeta hi demostra pel seu País Valencià.

Vicent Andrés Estellés és el poeta que més he llegit en llengua catalana, i la seua poesia té un valor molt especial per a mi. A banda de sentir-me molt reflexada en el que diu, m'agrada molt la manera en què escriu, eixa capacitat de descriure minuciosament els detalls més insignificants del dia a dia. És per això que jo també li ret hui el meu petit homenatge, i convide a tothom a llegir aquest gran escriptor. 

Me la mamaves fins el cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengu
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada