dijous, 1 de setembre de 2011

Acariciar les roques. O escalar, tant fa


Arribes a la zona d'escalada i t'apegues a la roca. Mmmm. Fa olor a penya, a natura, a tranquil·litat. Fa uns minuts, des de la finestreta del cotxe, observaves el paratge amb pau, investigant cada raconet. Uns cordons de la Generalitat trencaven la normalitat del paisatge, però tampoc no t'ha importat massa. Arribes i t'apegues a la roca, trepitges l'arena. Et carregues la motxilla i els afers necessaris -més bé, cal confessar, això dels afers ho fa el teu company- i camines per les sendetes que altres escaladors, entre ells vosaltres mateixos, ja han dibuixat al terra. No te'n recordes dels graus de les vies, però això no és res nou. Confies en l'altre, que ja et coneix. “Ens quedem ací”. Ací? Doncs perfecte.

Et mires la roca amb respecte. No saps si seràs capaç, fa cosa d'un any que no t'hi poses. Però tens ganes, i ho intentaràs amb totes les teues forces. Arnés cames amunt, corda fora i gri-gri ben lligat a la corda. Un cos morè que comença a escalar la roca, i uns ulls que observen cada moviment. Un pas, dos, quatre estirons de braços, algun pas complicat, i ja hi és dalt. Angoixa pensar que tu sempre hi tardes més, però no hi ha res a fer. “Dona'm corda!”, “Agafa'm!”. I ja ha baixat. Ara és el teu torn.

Et mires els peus de gat des de lluny, com si no t'atrevires a tocar-los. N'has portat dos parells, perquè no saps quins t'aniran millor, i finalment et decideixes pels nous. Et venen un poc grans, però ja ho sabies. Apretes bé els cordons i mous un poc els peus blau quasi-fluorescent per comprovar que hi ha mobilitat. N'hi ha. Agafes la corda i fas el nuc huit, que no saps per quina raó per molt de temps que passe mai se t'oblida. Ja està? Quan comences a pujar te n'adonaràs que no, que se t'ha oblidat la bosseta de magnesi, i te l'hauran de tirar des de baix. És llei de vida, així que anem-hi.



Et mires la roca de nou, amb respecte de nou. Acaricies la pedra, per fer-li vore que no tens males intencions, i comences a pujar-hi. Poc a poc, mirant on posar cada extremitat. La veritat és que l'escalada no és tan brusca com sembla, moltes vegades es tracta d'acariciar la roca lentament fins que trobes un forat adient, i de jugar amb les seues escletxes i els seus escalons per tal de mantenir l'equilibri i aconseguir que el teu cos no es faça enrere. Cal entendre's amb ella. Així que forat a forat vas pujant, i de tant en tant t'arrapes a ella, per por a caure, que això d'estar un any sense escalar es nota. Tu mous els malucs lentament, que saps que això d'equilibrar-te movent-los no se't dona tan malament, i que qui no té força -o siga, tu- ha d'utilitzar altres mètodes. Has de deixar caure el pes del cos d'un peu a l'altre, i així ja podràs estirar els braços fins on cal. Des de baix et donen ànims: “vinga, que ja ho tens”. I amb una forçada més, hi arribes. Amb els braços carregats i els dits dels peus ressentits, això sí, però hi has arribat.

Et mires el fabulós paisatge amb admiració. Com la terra d'una no hi ha res. I què bonic, xe! Ja feia temps que no gaudies d'eixa visió, i et quedaries uns minuts més mirant-ho. El company, que ho sap, espera la teua senyal per començar a baixar-te. “Baixem!”. Una via, una altra, passos que es resisteixen i l'orgull d'arribar a tocar la reunió. I en començar a fer-se fosc, que cada vegada és abans, cap a casa. En la tornada, en què les últimes penyes es veuen del color blau fosc de la vesprada, el silenci desapareix en posar rumbeta de La Pegatina al cotxe. I després d'un bona dutxa, un sentiment fabulós que es podria resumir en una frase, com bé m'has dit: “mens sana in corpore sano”.

Fotos: Escalada a Rodellar l'any passat

2 comentaris:

  1. Serà que t'entens amb la natura, i que saps on acaronar per transmetre confiança a la roca i que t'otorgue els seus buits on posar els dits. Servidor veu una roca on vos digueu que s'escala i no veu res més que una roca. La remira, i no veu res. Necessite dels teus ulls, millor dit, dels teus escrits, per posar-me a la pell i entendre-ho, eixe joc amb la pedra.
    I és que sembla més apassionant quan ho escrius, la veritat. Serà que transmets el que és, o que ho descrius massa apassionadament? Siga com siga, ara em puc fer una idea del que és.

    ResponElimina
  2. Senyor anònim, escalar és una passada. I sí, ja saps que sempre que escric intente fer-ho apassionadament, però si algun dia t'animes comprovaràs que les sensacions tan o més grates de com les descric ;)

    ResponElimina