diumenge, 22 d’abril de 2012

És com si això

És com trobar les paraules que mai no em vas dir. Com caminar entre les vies buscant l'abisme i la tensió de no saber quan vindrà el tren. Tremolosa, com les meues mans quan em miraven de reüll i m'entrava mal de panxa. O com les teues, agafant el paper i l'encenedor en les hores més cruentes. És com mirar algú als ulls i trobar la buidor. És tan trist, mirar i no dir res. Tant com saber que et passa alguna cosa i notar-t'ho quan em parles, sense vore't. Com les poques vegades que t'he vist els ulls plorosos i les tantes que tu me'ls has vist a mi: contradictori i alhora tan biològic i tan natural. És com rebre una rosa un dia com hui, i recordar-ho tot. Com obrir un llibre i olorar-lo. Primer apropar-lo a la cara, repassar ràpidament les pàgines amb el dit gros i, amb els ulls tancats, inspirar amb els pulmons ben oberts. Com quan em parlaves i jo mirava l'infinit i em demanaves paraules que no tenia. Que sempre he callat massa, jo, i he preguntat poc. I que al final tot rebenta. Tan matern com sentir-me protegida a prop de tu. Com niar en el teu ventre i arrencar-te les entranyes.

És tan banal i poc original, això de la mort...

1 comentari: