dimecres, 29 d’agost de 2012

L'espai i el temps dels llibres

Els llibres també marquen un temps i un espai, un instant de la nostra vida. O no recordeu on vau llegir alguns llibres, o fins i tot llibres que vos recorden al lloc on el llegíeu? A mi em passa que recorde especialment aquelles lectures que faig fora de casa, en viatges o etapes a l'estranger. No em passava tant quan era menuda, ja que ara mateix no podria dir més de tres títols dels llibres que vaig llegir a l'escola, i encara menys dels seus autors. Però en els darrers anys me n'he adonat que cada llibre té el seu temps i el seu espai. 

Un dels records més especials que tinc és de quan me'n vaig anar a Irlanda un mes per a estudiar anglés, ara fa quatre estius. Ja portava algun llibre en dansa quan me'n vaig anar, però mon pare m'havia posat a la maleta Demian, de Hermann Hesse. Aquells dies de cel gris i pluges constants, de finestres sense persianes i camps verds i plans, de tristors i malenconies d'adolescents, van estar molt marcats per la que va ser la meua primera lectura de Hesse, seguides d'altres com Siddharta. Em recorde en aquella habitació tota de color de rosa i de princeses que m'havien preparat, que no em pegava ni en cola i no m'agradava gens, tirada al terra llegint el llibre, que també havia marcat una etapa per a mon pare. Un gest que li agraïré eternament, el d'haver-me prestat Demian: la estància al cèntric poble d'Athlone no hauria sigut igual sense ell.

També recorde amb molta claredat els llibres que m'he llegit enguany a Lisboa. No sé si es tracta de proximitat en el temps, però vull pensar que és més bé el paper que han tingut les lectures durant cinc mesos fora. Tantes hores d'autobús i metro amunt i avall no haurien sigut igual sense l'ajuda de Juan José Millàs (Hombrecillos), Manuel Rivas (Todo es silencio),  Francesc Bayarri (Crim a Sarajevo) o aquell sobre el conflicte palestí que em va deixar Marc, del qual ara no recorde ni el títol ni l'autor. Els llibres, fora de casa, sempre m'han servit com una espècie de refugi, un no vull pensar en res més i llig, i supose que és per això que quan viatge devore els llibres. 




Però no només els viatges fixen el temps i l'espai dels llibres, sinó també els estius queden marcats per ells. És en estes dates quan trie les lectures més llargues, perquè és quan dispose de més temps. Anar a la Font Major amb un llibre i llegir després del bany és molt plaenter. Dels darrers estius de ma vida recorde haver llegit, en anys diferents, els dos primers llibres de la Trilogia de Cassana, del mestre Enric Valor, recomanats pel meu amic Agostí: Sense la terra promesa i Temps de batuda. Una trilogia llarga però molt entretinguda i recomanable, de la qual Agostí em diria que encara tinc pendent la tercera part (l'estiu que ve). De l'estiu passat tinc el record d'engolir un llibre que d'alguna manera estava fora del seu temps i espai: Tòquio Blues, de Haruki Murakami, me'l va deixar Josep perquè me'l llegira a Lisboa, però no em vaig poder resistir i el vaig acabar abans d'anar-me'n. 

Com no podia ser d'altra manera, també aquest estiu ha tingut el seu llibre. De nou Haruki Murakami, però ara amb una història molt diferent: 1Q84. Dins del seu estil de les coses estranyes que, sense saber massa bé per què, enganxen al lector, es tracta també d'una trilogia de la qual fins ara només he llegit la primera part. I com que necessite descansar un poc del japonés abans de seguir amb la segona, ahir vaig revisar les estanteries de casa, que estan plenes de llibres. La veritat és que dels pares hi ha llibres molt interessant i diversos: des de Nosaltres, els valencians, fins a manuals de meditació o les lectures més clàssiques de la història. Jo buscava, però, un llibre curt i, com em va dir ma mare fa poc, "bonico de llegir". Entre uns i altres va aparéixer Laia, de Salvador Espriu, una novel·la de 115 pàgines que es desenvolupa en un poble mariner. Laia, a més, forma part dels meus orígens: en la part paterna, el meu nom el dec a aquest llibre. 


Hui he començat a llegir les aventures d'esta jove marinera que, pel que sembla, és molt diferent de mi, però per qui sent molt de respecte pel simple fet d'haver-me atorgat el nom. Malgrat les coincidències, Laia està per a mi en un temps i un espai molt distint al que envoltaren mon pare quan va llegir esta història d'Espriu. És a dir, que el temps i l'espai són molt personals, potser massa.

2 comentaris:

  1. No sempre m'ha vingut de be llegir un llibre. De vegades he començat i he pensat: no, ara no es el moment.
    Amb les lectures m'influeix el temps, el moment, els sentiments i estats d'ànim.
    Fins i tot he rellegit algun llibre sabent que no anava a ser igual, que ho entendria diferent o que em faria sentir diferent.

    ResponElimina
  2. Laia, jo estic llegint 1Q84. Esperava haver-lo acabat en vacances, però agost ha passat i amb ell, el temps lliure.
    A vore si li pegue un espentonet i al meyns acabe la primera part.

    Temps, espai i llibres, sí, estan molt relacionats.

    ResponElimina