dilluns, 3 de setembre de 2012

Se m'ha acabat l'estiu

Per a molts, l'estiu s'acaba en el moment en què ha de canviar la dinàmica de les vacances per alguna obligació. L'inici del curs, de la faena o simplement el retorn a l'habitatge habitual marquen la fi d'una etapa calurosa, però sovint alegre i atapeïda de fets. A Sella l'estiu s'acaba quan la gent se'n va, cadascú al seu destí. Per a mi, l'estiu acaba hui. Ja estic de camí a València, al familiar autobús d'Alsa que agafe amb freqüència des de fa quatre anys, per deixar enrere unes vacances que enguany han sigut més curtes, però diria que més intenses. Més prompte que mai, demà, dia 3 de setembre, hauré de tornar a la universitat per reprendre les pràctiques de ràdio que vaig començar en juliol. I la setmana que ve, se sumara a això l'inici del curs escolar, l'últim de la carrera en el meu cas, si tot va bé.

Enguany torne a València amb una sensació diferent, estranya. Potser és per com han sigut de curtes les vacances que no tinc ganes de tornar tan prompte. Em recorde altres anys amb l'ànsia de reiniciar les classes, l'any passat amb la il·lusió d'anar-me'n a Portugal, l'altre de canviar de pis, l'altre d'iniciar la vida universitària... Però la veritat és que este any no hi ha grans canvis: la mateixa casa, la mateixa ciutat, la mateixa carrera i pràcticament la mateixa gent, amb l'incentiu de tindre un nou company de pis, un amic jove i principiant en la vida universitària, que espere que aporte certa frescor a ma vida en la ciutat. Poc a poc, el cap i casal s'ha convertit en el lloc on torne, ja ho he dit moltes vegades. Al nº1 de Sant Petrillo de Benimaclet passe més hores que a la casa del carrer de fora de Sella, i per això tornar ja no és tan divertit.



A més, torne amb la sensació que açò ja s'acaba, que és l'últim any, i que després hi ha un buit enorme. “Què faràs em acabar la carrera?”, pregunta ara tothom. Doncs no ho sé, no tinc ni idea, no logre imaginar-ho. Perquè ara mateix, tal i com està la situació, l'única cosa que sóc capaç de vore és un forat negre que encara no he esbrinat com taparé. Però bé, tinc un any per davant, així que no cal patir. Un any que espere plenar d'anècdotes i de moments inoblidables, com ho han estat els tres anteriors. La veritat és que, ara que ho pense bé, he d'aprofitar-lo tant com puga. Serà, segurament, l'últim any que coincidiré amb molta gent de la carrera, del BEA, de Benimaclet, i fins i tot d'altres pobles. En passar, probablement s'acabe la bona vida -perquè és bona, la vida que duc- i m'haja de prendre les coses d'una manera ben diferent. Però és el que toca, i no em fa por. Em pregunte també què faré quan ja no visca amb Alba Ripoll, amb qui sens dubte he passat més hores que amb els meus pares en els últims quatre anys. A tot s'acostuma una, m'imagine.

Així que bé, sense massa ànim però amb positivisme, torne a València. S'acaben les vacances i deixe enrere un estiu en què m'ha donat temps a fer de tot. Unes vacances que començaven en agost, però que no per això han estat menys profitoses. Viatges, xerrades, nits de barraca, vesprades de piscina, matins de font major. Orxates a la plaça, banys fugassos a l'Alcàntara i passejades pel país. Hores de lectures i hores de música, i també algun record alegre. Cares noves i projectes de futur. Em pesarà en la consciència no haver anat a la Solana ni una sola vegada en tot l'estiu. Si l'auelo alçara el cap... També haver deixat l'escalada de banda i no haver passat per cap poble del Comtat ni l'Alcoià a celebrar les festes. Em compensa, però, haver passat per les d'Ontinyent; però sobretot, haver acabat l'estiu mirant els Castellets i el Puig Campana des d'un pedra perillosa però privilegiada. Mirant la meua terra, encara m'ha fet més ràbia haver-m'en d'anar tan prompte. Em pregunte si algun dia podré viure allí o si aniré sempre pegant voltes d'un costat a un altre, “sense parar”, com em diu tot el món. Una opció de vida, m'imagine. Però és massa prompte per plantejar-s'ho. De moment, toca començar el curs.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada