dijous, 31 de gener de 2013

Barcelona



Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada