dimarts, 15 de gener de 2013

Els estudiants resignats


Senyores i senyors, ja s’han convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior (2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent, si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques, com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de 2011. Increïble!).

Doncs sí, senyores i senyors, tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual estat de la res publica. La situació és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades, és clar.

Potser sí que ens queda altra opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen. Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte: empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.

I ara, després d’escriure açò, continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada