dimarts, 6 d’agost de 2013

Entre llibres VIII: "Orient, Occident. Dues històries d'amor", de Maria de la Pau Janer

Maria de la Pau Janer va escriure Orient, Occident. Dues històries d’amor quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98 quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.

Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa, una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik, activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.


Aquest escrit és també un intent de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada