dijous, 22 d’agost de 2013

Mirar enrere durant el llarg viatge


He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint. 

Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons. 

Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-. 

En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada