divendres, 13 de juny de 2014

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada