divendres, 20 de juny de 2014

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies Laia! Quin gust llegir opinions com esta!

    Aaaai València... Jo cada vegada que abandone València obric una esquerda a dins meu que no sé com digerir.

    València és sempre l'inici i el final de tot. El llibre de Bogeries Meues és el tancament d'un cicle, i València és com comença i com acaba.

    Perquè al llibre no va donar temps d'afegir els últims escrits, però aquest curs he viscut a València. Així que el llibre en realitat comença i acaba amb una maleta, però el final no està "en paper", sinó al bloc.

    Res...novament. Molt agraïda de les teues paraules.

    Espere que aquesta nova etapa que comences, sense València, siga gratificant per a tu.

    Salut!

    ResponElimina
  2. De res Sole, gràcies a tu, deveres que m'ha agradat molt llegir-te

    Doncs la veritat que pel novembre quan em va arribar el llibre portava uns mesos ofuscada sense saber massa bé què fer de la meua vida, a Sella de nou, però de prompte en gener em va caure una projecte del cel, de nou a València (sí, aaai València!), i per allí torne a estar ara mateix.

    Però sí, València per a mi també és l'inici i el final de moltes coses, i des de fa un temps el punt on sempre torne. Potser per això m'he sentit tan identificada ;)

    No deixes d'escriure, i molta sort per a tu també!

    ResponElimina