divendres, 28 de novembre del 2014

L'home de camisa blava, jaqueta fosca i corbata rallada que ignora el món

Com si d'una processó es tractara, l'home amb camisa blava, jaqueta fosca i corbata ratllada fa cada dia el mateix recorregut. Religiosament ix de sa casa, creua el carrer, segueix a la dreta i travessa l'avinguda gran fins arribar al lloc de treball, deu minuts després. Pel camí, també religiosament, hi ha qui destorba el seu pas accelerat de bon matí. En arribar a l'avinguda, hi ha tres punts crítics que passa ràpidament i amb la mirada fixa en l'horitzó, sense mirar ni a un costat ni a l'altre.
 
Es tracta de persones que demanen al carrer: unes des dels portals, altres assegudes a terra. La primera que es troba al seu pas és més orgullosa, més silenciosa: no demana res, només espera que la gent li done alguna cosa dins la seua gorra posada cap per avall a la punta del portal on es troba ell. Una gorra que fa conjunt amb la resta dels complements que porta l'home: tot es de la marca España, de "la roja", de la selecció. Perquè aquest espanyol -orgullós com a bon nacionalista- vol destacar la seua diferència respecte als dos que vindran després: ell és d'ací. Una raó de pes per alguns, de menys valor per a altres; al nostre protagonista tant li fa: alça el cap, ignora l'humà i continua el camí.
 
El següent en el trajecte se situa directament al terra, a la vorera de l'avinguda gran. En aquest cas és una dona, pel seu aspecte i accent diríem que d'algun país del centre o est d'Europa. Aquesta, menys discreta, demana a viva veu l'ajuda de les persones, asseguda sobre una manta i amb pocs complements. És major,deu tenir prop setanta anys; tal vegada menys, segurament la vida l'ha castigada bastant. Però al senyor de jaqueta fosca tampoc no li importa aquesta conciutadana que sol·licita auxili dia rere dia al carrer, en un lloc on alguns quasi la trepitgen i d'altres canvien de vorera per no passar pel seu costat.
 
Només uns metres més endavant es troba el tercer i darrer obstacle en el camí del treballador -perquè ell sí que ho és, de treballador, no com aquells que demanen-. Aquest és africà, i bastant més jove que la dona anterior: segurament el més jove dels tres. Habitualment s'asseia a la porta de l'església de l'avinguda, però sembla que darrerament li han cridat l'atenció i, com la seua companya, també seu a terra. "Ayúdame por favor, señora, señor, qualquier ayuda es buena. Buenos días señorita, ayúdame a salvar a mi familia. Que Dios le ayude señor, que tenga un buen día". Però al senyor que es dirigeix a la seua oficina amb la corbata ratllada no li arriben les paraules, perquè fa l'oïda sorda i mira endavant com qui no veu més enllà de l'horitzó. 
 
Altres, com jo, entrem a classe amb un remordiment infinit per sentir-nos corresponsables de la pobresa d'aquesta gent i sense saber massa bé què fer per ajudar-los. I ens taladren eixes paraules.
 
 

2 comentaris:

  1. Un pensa que seria el govern l'encarregat d'ajudar a aquesta gent. Fet i fet no posa a la inalterable constitució que tothom té dret a una feina i una vivenda digna?

    ResponElimina
  2. Així és, no és responsabilitat directa nostra, però la riquesa d'alguns es manté gràcies a la pobresa de molts altres. Per això mateix no estaria tampoc malament un poc de solidaritat entre els ciutadans, sense deixar de banda per suposat el paper primordial que tenen les institucions públiques en esta qüestió i la nefasta gestió que en porten a terme.

    ResponElimina