diumenge, 23 de setembre de 2018

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

1 comentari:

  1. Que bonic veure que segueixes escrivint, Laia, i que ens fas aquests recorreguts tan personals i globals alhora pel cel de la Mediterrània. Besets

    ResponElimina