dilluns, 12 de març de 2018

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua? 

Cap comentari:

Publica un comentari